Vist a Twitter

Misteri rere una làpida de la primera guerra mundial: ¿Per què aquests dos soldats van ser enterrats junts?

Un tuitaire narra la bonica història d'amor de dos nois que es va truncar per la família i la guerra

tumba

tumba

14
Es llegeix en minuts
María Aragón

Els misteris que semblen difícils de resoldre s’han convertit en tot un gènere a Twitter, on arrasen les històries amb un mínim d’intriga. Això ho sap Guillem Clua, que ha retingut milers de persones durant diversos dies per explicar l’enigmàtica història d’una làpida en què es mostra el nom de dos soldats morts en dates diferents.

Pertanyents a l’imperi austrohongarès, tots dos van morir en la I guerra mundial. La tomba se situa en un cementiri alemany al costat de l’església del Turó a Sighisoara (Romania), un lloc on hi ha unes 30 tombes simètriques amb un nom per a cada soldat. Tret d’aquesta excepció. 

Al veure-ho, automàticament va pensar que eren parella, així que es va posar a investigar. Va preguntar a la dona que venia entrades del temple, que va respondre: "Amics". ¿Quina classe d’amics?

Allà hi ha un museu en què troba informació de personatges de l’època, entre els quals hi ha els Muler, una família d’origen alemany a finals del segle XIX i que tenien dos fills, l’Adolf i l’Emil.

L’Emil va haver d’interrompre els estudis a la Universitat de Munic per anar a la guerra.

No hi havia més informació d’Emil Muler i ni rastre de Xaver Sumer. Semblava que fins aquí havia arribat la investigació.

Però Guillem no llança la tovallola. Les incògnites són massa per abandonar la seva missió, així que comença a parlar amb el senyor del museu. Ell li explica que és de Barcelona, i a l’home se li il·lumina la cara. "Ets català". Afirmatiu. I li recomana anar a menjar a la "casa del català", Bastion. I aquí la història fa un tomb. ¿Què hi tindrà a veure? 

No saben gaire més, tret que als 90 estava pràcticament en ruïnes i que es va reformar. A dalt, a la sala superior, hi havia uns quadros amateurs. Un crida la seva atenció, en què hi ha pintada una casa amb la Torre del Rellotge al fons. Se li para el cor.

Ara entén que l’autor del quadre, “X. Sunyer”, és ‘Xaver Sumer’. El nom del quadre, ‘Emil’s room’ (‘L’habitació de l’Emil’), ho deia tot.

Després de recórrer tota la ciutat preguntant a la gent si reconeixia aquella casa, la va trobar.

¿Hi viurà algú? ¿Coneixeran la història? 

I aquí ve la bomba. La senyora diu que la casa pertanyia a la seva família. Estava davant de Dorothea Taschler, filla de Helmut Taschler i Maria Muler, filla d’Adolf Muler (el germà gran de l’Emil).

La història començava a encaixar. L’Emil i el Xaver es van conèixer quan eren adolescents com a molt tard, una amistat que es va trencar quan l’Emil se’n va anar a Munic el 1912 mentre que el Xaver es va quedar a Sighisoara, on trobava tant a faltar el seu amic que va pintar la seva habitació des de fora un any després.

La dona es pregunta si potser la família del Xaver no tenia diners per a la seva pròpia tomba, una explicació que no convenç gens Guillem.

Tot seguit, demana pujar a l’habitació de l’Emil. Allà hi troba frescos i tota mena d’elements antics. La Dorothea li demana seguir-la a una habitació que no està destinada als hostes de l’hotel, d’on treu una maleta amb les inicials ‘E. M.’. A dins, un maletí amb dotzenes de fotografies de l’Emil. Hi havia molta feina per fer.

Fotos i fotos buscant els protagonistes, fins que per fi en troba una del 1914 i firmada: Xaver Sumer. Per fi posem cara als dos soldats.

Gràcies a les fotos i els reversos, descobreix que van lluitar en destinacions diferents. El Xaver al nord, al front de Varsòvia, mentre que l’Emil defensava posicions transsilvanes contra Sèrbia.

Però la pregunta continuava sense resoldre’s. ¿Per què enterrar-los junts? Es nega a abandonar la història i tornar a esborrar el que van viure junts, així que no es dona per vençut i torna a repassar totes les fotografies buscant el més mínim detall.

Calia fixar-s’hi molt bé. Tant que gairebé ni s’aprecia. ¡Allà hi havia el quadre!

En la imatge hi havia Hermann Balan, alcalde de la ciutat als anys cinquanta. Era amic de l’Emil a l’institut, i probablement també del Xaver. Truquen a la família i es dirigeixen a la plaça de la ciutadella on viu Alina Balan, neta de Hermann. Encantada d’ajudar-lo, li ensenya la mansió, atapeïda de quadres.

¿Com era possible que hi hagués dos quadres iguals? Un al restaurant, un altre a la mansió... Però la neta matisa, no són iguals. Està pintat tres anys després del primer, el 1916. En va pintar molts més, però es van perdre. Ella coneix tota la història. Crispetes.

El Hermann va notar que els seus dos amics es distanciaven d’ell i quan va descobrir el motiu els hi va explicar als pares, que no van tardar a prendre mesures. Herr Muler va enviar l’Emil a estudiar a Munic. La relació de tots s’havia trencat per complet. Però llavors va esclatar la guerra, i l’Emil va tornar ferit el 1915, en un estat molt delicat per una bomba de clor, i va quedar postrat al llit. Quan el Xaver se’n va assabentar, va voler veure'l.

Així que el Xaver es va plantar cada dia sota la finestra de l’Emil, on esperava que tingués forces per aixecar-se, mirar per la finestra i veure'l. Així que, mentre esperava, pintava el quadre una vegada i una altra.

El Xaver va enviar una carta a l’Emil, de nou amb la seva firma en català, a penes uns dies abans que morís.

El Hermann va provar de disculpar-se, però al Xaver no li valien les seves paraules. Li va clavar un cop de puny i li va trencar el nas. Va entendre que el seu dolor físic no era tan profund com el que havien sentit els seus amics, i es va proposar solucionar la situació plantant-se a casa dels Muler i demanant una última trobada entre ells. La família s’hi va negar i li van entregar la carta per tornar-la al Xaver, però se la va guardar. En una visita, va demanar perdó al seu amic i li va llegir la carta en un murmuri.

L’Emil va demanar ajuda per aixecar-se i es va acostar a les finestres, on va mirar per primera vegada en anys.

Aquella nit, 12 de desembre del 1916, l’Emil va morir amb 22 anys.

El Xaver es va presentar a l’enterrament, on el capellà va interrompre l’homilia al veure'l entrar. Herr Muller el va agafar per les solapes i el va arrossegar a l’exterior. El Xaver suplicava entre llàgrimes que només volia acomiadar-se’n. El pare el va llançar a terra i li va donar diverses puntades de peu.

Amb l’Emil mort, la seva vida allà no tenia sentit. La seva única sortida era la mort. Va tornar a la guerra. Inevitablement mor, però al certificat de defunció apareix una paraula molt clara: "Suïcidi".

Es va treure la vida amb 24 anys, esquinçat de dolor per la mort de l’amor de la seva vida. Va ser enterrat a Oradea amb una creu blanca. Hi havia 300 km de distància entre les dues tombes. 

A Guillem se li feia tard, però volia saber la resposta a la pregunta inicial. ¿Per què estan enterrats junts? "La resposta ha estat davant teu tot aquest temps".

No es va perdonar mai el dolor que havia causat. La culpa el va acompanyar tota la vida. Acabada la guerra i passats els anys, moltes ciutats van fer memorials per honrar els soldats. L’encarregat era un alt funcionari anomenat Hermann Balan. 

Notícies relacionades

Quan desenes de persones van anar a veure el memorial, es van trobar aquesta làpida. Herr Muler es va enfurismar. ¿Com s’atrevia a tacar l’honor del seu fill?

Amb tota aquesta informació, Guillem va tornar davant la làpida i imagina dos joves enamorats que es fan el primer petó, que entrellacen les seves ànimes per sempre. I ell se sent partícip d’un amor immortal. Gairebé com en una pregària, diu: "La vostra història ha sigut explicada".