Anar al contingut

"El neoliberalisme està dinamitant el feminisme"

Towanda Rebels : "L'alliberament no és ensenyar les tetes o ser putes, volem ser presidentes del Govern"

Presenten el llibre #HolaGuerrera amb al·legats feministes per a la revolució

"El neoliberalisme està dinamitant el feminisme"

Mamen Hidalgo

Towanda Rebels : "L'alliberament no és ensenyar les tetes o ser putes, volem ser presidentes del Govern"

Quan reben amenaces sexuals o violència a les xarxes socials, s’animen. Towanda Rebels –Zua Méndez i Teresa Lozano–reforcen llavors la idea que el seu missatge és necessari, que interpel·lar els homes per consumir porno o prostitució és el camí de la revolució feminista, i que la igualtat només passa per una guerra on totes i tots guanyem. Ho expressen així a #HolaGuerrera, un llibre d’al·legats feministes "per a la revolució" sense eufemismes. "És una lluita composta per batalles de pancartes, bombes d’arguments i bales de paraules". 

Al llibre dividiu el missatge i us adreceu a "dones, homes i aliats". ¿Per què es divideixen els homes? S’entén que confieu perfectament en el concepte d’‘aliat’ i que mereixen ser trets d’aquesta ‘categoria’.

També diem que és un llibre per despertar totes les guerreres que portem dins i n’hi ha moltes que ja la tenen desperta. Els aliats han entès la tasca que han de fer, s’han afegit a la revolució. I després hi ha altres homes que ja decidiran ells si se sumen o es queden pel camí. Als aliats de cartró pedra, no, però quan parlem d’aliats és perquè entenem que ho són de veritat. Si no, serien molt perillosos. Sembla que ser aliat feminista és el nou tocar la guitarra per lligar. Compte, que estem parlant de qüestions serioses, de drets humans i de violència real contra nosaltres. Hem de ser bastant menys tolerants amb ells igual que no ho som amb els mitjans quan són masclistes o no ho som amb les institucions. No s’ha de ser paternalista amb els homes. Aquests aliats han d’estar sempre en desconstrucció, fins i tot més que nosaltres. 

Precisament aquesta setmana responíeu així a crítiques que recordaven el passat de Teresa treballant amb gogós en discoteques. Hi ha vegades que la gent perd aquesta consciència que les dones també estem en procés d’aprenentatge, com s’explica al llibre. ¿En quin punt us sentiu ara mateix vosaltres?

És molt difícil deixar enrere per complet els tics masclistes. El cervell està configurat d’una manera que sense adonar-te’n caus en estereotips i rols masclistes. És molt difícil de desconstuir, però el primer pas és saber-ho i reconèixer-ho.

És graciós perquè no veuen com una cosa constructiva que una persona canviï, no els interessa aquest canvi, només la crítica. Busquen el que has fet en el passat per a deslegitimar el que fas en el present. Però ja no funciona, perquè les dones no hem d’avergonyir-nos del que hem fet. Buscar la crítica és masclisme pur.

¿Us ataquen molt pel passat? ¿Us busquen tuits o fotos?

Ens ataquen per tot. Ens han dit que som puritanes, beates, que no podem treure’ns del cap la religió quan totes dues som agnòstiques. I alhora ens critiquen per tenir enllaços amb el ‘lobby’ proxeneta. A veure si ens aclarim. Ens critiquen també per viure del feminisme. No ho fem, i moltes vegades ni cobrem. Però això no hauria de ser així. Quan la gent especialista en altres temes parla ningú es planteja si ha de cobrar o no. No obstant, a les dones se’ns continua qüestionant. Se’ns qüestiona fins i tot cobrar per un llibre. És absurd. Les dones hem de deixar de demanar perdó per treballar i creure que la nostra feina és gratis. T’agradi més o menys som comunicadores i creem missatge i corrents d’opinió. No som nosaltres qui ho ha de valorar sinó la gent que ens vol publicar un llibre o que ens segueix. És el mateix masclisme de sempre que calladetes a casa. "¿T’emprenya que et tregui la merda? No ho facis".

Ells diuen: “Tu vas fer això en una discoteca, no tens dret a parlar” i nosaltres diem “estem cansades de no poder parlar”. Però és molt més molest quan assetgen companyes o quan busquen difamar-es amb coses més greus, amb amenaces sexuals o amb violència. O quan ens acusen de tenir les mans tacades de sang. És pitjor i és difícil d’entendre. No es comprèn que diguem que aquest país és democràtic i les dones estiguem patint violència extrema cada vegada que obrim la boca.

¿Us limiten aquest tipus de missatges?

Els replantegem però per reforçar la idea. Quan reps aquest tipus de missatges és perquè el masclisme segueix latent, furiós i és necessària la nostra feina. Sents impotència perquè no pots barallar-te amb tothom. La rebequeria és un començament, és que alguna cosa del que hem dit els ha tocat.

Acostumem a veure com les campanyes dirigeixen els seus missatges cap a les dones, que es defensin. Vosaltres trenqueu totalment amb això en els vídeos i interpel·leu directament els homes. ¿Per què vau decidir que aquest era el mètode?

No pots acabar amb una malaltia amb el cos sa, has d’atacar on es produeix. La malaltia no es produeix en nosaltres, tot i que també carreguem amb el masclisme i tolerem i eduquem en masclisme. Però el que és cert és que els que se’n van de putes, els que violen i els que maten són homes en un 99% de les ocasions. Continuar interpel·lant les dones i fent-nos responsables del que fan uns altres no té sentit i és profundament injust. Totes ho hem viscut, totes ens hem sentit culpables per coses que ens han passat o ens han dit. S’ha de posar el focus en els comportaments que no es poden tolerar, i aquests els fan els homes.

De vegades fa la sensació que hi ha una divisió dins del feminisme, entre les que poseu el focus en els homes i les que creuen que no han de tenir aquest protagonisme. 

Hi ha divisió, però és que s’ha d’entendre que tot és compatible. Pots emetre un missatge perquè la dona s’apoderi, perquè es fixi molt bé en com la tracta la seva parella, però s’ha d’enviar el missatge de “tio, no violis”. En aquest sentit hi ha un vídeo molt viral que comença com si fos d’amor i al final el noi pressiona la seva nòvia per tenir relacions. És molt habitual.

Sembla el repte següent, conscienciar la gent que la violació passa en la parella.

Cada vegada que es diu això, crema Troia. Aquests dies hi ha hagut merder amb el tema del consentiment exprés. ¿Quanta por tens que et denunciïn per violació? ¿A les dones ens preocupa que ens denunciïn per violació? A qui li preocupa, és per alguna cosa. Planteja-t’ho. Si et molesta que sigui necessari demostrar que sabies que ella volia o no volia, planteja-t’ho. Alguna cosa està passant aquí.

No tenim clar quin és el concepte de violació. Moltes dones s’han adonat que han sigut violades quan va sortir el #MeToo o el #Cuéntalo i en les narracions d’altres dones s’han adonat que el que els havia passat era una violació. Ens han educat amb un conte on passa en una narrativa de nit, en un carreró fosc, per un desconegut que t’apunta amb una navalla. Hi ha moltes maneres de violar-nos, desafortunadament, i les més violentes o les que més et trenquen no són precisament aquestes, són amb la teva família. Una dona quan li fan mal de veritat ho sap, però hem après a justificar-nos.

Tenim un discurs que no som víctimes, que deixin de dir que totes les dones hem patit masclisme. Home, és que totes patim masclisme cada dia. No volem posar-hi nom perquè ens ha costat tanta feina estar en una situació d’apoderament que creiem que si parlem de la nostra realitat i trenquem el miratge que som iguals ens veuran com a víctimes i ens deslegitimaran. Tot bé fins que trenco la teva bombolla i com que ets víctima no et deixaré parlar, estàs feble. S’ha d’anar de Wonder Woman de la vida callant abusos i violacions. Tota la vida et diuen que no n’hi ha per a tant, que no siguis exagerada. ¿Apoderar-te és vacil·lar un tio? És una mentida espectacular. És una idea molt perversa perquè exprostitutes et diuen que és la mateixa manera en què els proxenetes els fan creure que tenen quotes de poder. "Ets una noia llest, pots treure’n diners, fas el que vols amb ells".

Parlant de prostitució, ahir es debatia a les xarxes socials una resposta d’Amarna Miller a la Guàrdia Civil. Parlava d’“horror de tuit” per un missatge contra el consum de prostitució.

Horrorós és el que fa ella, blanquejar el tema una vegada i una altra. El dret d’una dona suposadament lliure, com diu ella. Enfront d’aquest dret hi ha el de la resta. La resta és una realitat molt crua, un 90% que no volen treballar en prostitució o el porno i que es veuen abocades a fer-ho. Ella no parla mai del missatge que continua perpetuant el porno, que les dones som objectes que estem aquí per donar plaer i ser forats o cares a les quals escórrer-se.

¿Per què parla des d’una posició de privilegi?

Però se li està acabant el privilegi, ha dit que deixarà el porno, que és molt difícil perquè té un estigma. Estigma és haver de conviure al poble amb els que t’han explotat. El tuit de la Guàrdia Civil era correcte perquè estava posant el focus en ells. Per justificar el concepte de treball sexual, estàs legitimant els puters. Però és que els puters que van amb la puta que és lliure també van amb la puta que no és lliure. No fan una anàlisi exhaustiva.

En aquest corrent estan pervertint una cosa molt forta del discurs abolicionista. El discurs abolicionista no anirà mai en contra de la dona que digui que ella lliurement vol exercir la prostitució i ho faci. Ningú les està atacant en el seu exercici lliure. Diuen “ens esteu precaritzant la nostra vida laboral”. Primer: la prostitució i el porno no són feines. Les dones no estem en venda, no som mercaderia i des d’aquesta premissa no puc seguir el teu argumentari. I, a més, no puc precaritzar una cosa que ja és precària. No és perquè et faltin drets laborals, és perquè abusen de tu. El sexe no pot ser una feina.

Els vostres vídeos estan molt enfocats a aquesta mercantilització del cos de la dona.

Anem a la mercantilització perquè tot el que les dones hem dit que no consentirem, com denigrar-nos o insultar-nos, deixem que passi aquí legitimat per una transacció econòmica. És superpervers perquè estem dient que hi ha un tipus de dones i unes altres. I nosaltres som les primeres que, malgrat que ens diguin putòfobes i aquestes coses, som les que estem dient que som iguals, que no tenim cap diferència amb la dona que està al carrer Montera, només que soc una privilegiada perquè les circumstàncies m’han permès estar aquí i no al carrer.

Els nostres vídeos no han nascut mai de la provocació. El feminisme té un camí però és un feminisme en què tothom està més o menys d’acord en qüestions com la bretxa salarial, el sostre de vidre o la igualtat. No obstant, el neoliberalisme està entrant en el feminisme i l’està dinamitant, l’està deixant buit de contingut completament. Aquí és quan nosaltres vam descobrir el feminisme radical, amb molts temes per incloure. A la gent li estan dient que el feminisme és fer el que a cada una li dona la gana. No, això no és el feminisme. Hem d’explicar que això és mentida.

Darrere d’aquestes realitats mai hi ha dones que fan el que els dona la gana. Hi ha condicionants que els aboquen a estar allà. Hi ha un munt de condicionants en què hi ha de tot menys llibertat. La vulnerabilitat no només és econòmica, és laboral, social, emocional, legal... El neoliberalisme és individualisme absolut i voraç.

Hi ha un discurs totalment oposat al vostre on aquest missatge neoliberal cala.

Des de petita t’han dit que el teu valor com a dona depèn de la bellesa, cosa que als homes, no. És molt important saber que no significa el mateix que un home ho faci que una dona ho faci. El seu valor mai dependrà d’això. A ell no li donaran una feina a la televisió per estar bo. Si està bo, millor, però no li donaran la fenia per això, perquè hi ha un munt de tios lletjos, grassos i calbs fent programes. No en veig cap de lletja, grassa i calba de renom a la televisió.

A #HolaGuerrera parleu d’aquestes imatges, de com fa vint anys vèiem Jesús Gil rodejat de dones guapes i ara continuem igual.

Igual, però ens han dit que això és llibertat. El problema és que quan toques qualsevol tema de sexe i hi posen l’etiqueta d’alliberament sexual, que és modern, que és transgressor, això cala en el discurs dels joves. És clar que hem de ser lliures, però és el mateix de sempre: tu lliure a la teva bombolla no pots ser-ho, perquè la teva bombolla no és la realitat. A fora hi ha una societat que t’aboca a una sèrie de coses. Hem de deixar de viure dins d’estereotips. Si jo dic que soc superlliure doncs estaré alienada completament i aniré en contra de la realitat. Podem dir tots que tots som superlliures, i continuaran matant dones, havent-hi violacions múltiples a les festes i en la mateixa realitat que ens bufeteja i ens desperta de la nostra bombolla. És el que la gent no entén. És clar que una dona ha d’ensenyar el seu cos si és el que li ve de gust, i no té sentit que una dona no pugui ensenyar els mugrons a Instagram i, no obstant, veiem tot tipus de violència. El que es critica és la gent que ho fa venent marques. Ni tan sols li critiquem això, li critiquem que digui que això és feminista. És clar que pots fer el que vulguis, però no em diguis que posar-te en biquini per vendre una colònia és feminista perquè estàs venent a través del cos una colònia. No passa res, però no em diguis que això és feminisme. No em diguis que fer el que et surt del cony és feminisme perquè si el que em surt del cony és esclavitzar dones, no pot ser feminista. Si el que em surt del cony és perpetuar la idea que les dones som cosetes boniques per deixar-nos fotografiar en calces a les campanades...

¿És perillós aquest missatge de Pedroche?

És important que hagi posat sobre la taula qüestionar aquest tipus de coses. Ella no ho fa deliberadament, ho fa perquè no ho sap, ho desconeix, li falten eines. Està en el seu procés de desconstrucció. Ella és una privilegiada, pot triar no fer-ho. El problema és que la resta de les dones no poden decidir. Ella no ho hauria pogut elegir al principi, però ara mateix, sí. Si decideix anar amb un vestit, serà notícia. És una bona professional, i ara sí que podria decidir. El que passa és que ens agrada agradar d’una manera que els homes no en tenen necessitat. Està divina, no tenim cap problema amb la bellesa. El problema és el missatge, ho fan per augmentar el seu valor. No pot ser el mateix que ho faci un home perquè culturalment no significa el mateix. Deia Rousseau que les dones estan per alegrar-los, per fer-los la vida més fàcil. Doncs seguim així. Com el Fary en el famós vídeo en què diu que la dona és el més bonic del món, però que la dona necessita al costat un bon home, un tio que es vesteixi pels pantalons. Ens han venut l’alliberament sexual de la dona i no ha existit mai. L’alliberament sexual no és alliberar-se per ensenyar les tetes als tios, per ser putes, per ser ventres de lloguer. Vull ser lliure per ser presidenta del Govern. Després quan assolim la igualtat real, a veure qui vol ser puta.

¿Teniu la sensació que aquest any és el del canvi en aquest sentit? Que després del 8 de març i les diferents manifestacions hi ha un canvi social.

Ha sigut un moment històric, però no ha sortit del no-res. No és una flor al desert, hi ha una història de 300 anys lluitant pels drets de les dones a cop de carrer i a cop de reivindicació. És mentida quan es posen les mans al cap i diuen que les dones pressionen la justícia. Sí, pressionem a tot. Perquè si no, no hauríem aconseguit ni votar ni tenir ànima ni tenir un compte al banc per poder treballar. Vivim un moment de sororitat brutal, de xarxes socials que han creat xarxes reals en la vida, de dones que ja no estan soles, que han reconegut que el que els passa a elles ens passa a totes, que han entès que ens havien enganyat, que ens l’havien colat amb la democràcia i la igualtat. Ja no callem.

La realitat no ens deixarà confiar-nos. Ara mateix ha sortit que el militar de ‘La manada’ l’han rehabilitat. És per sortir al Ministeri de Defensa i manifestar-se. Sobretot quan dins de Defensa les dones són qüestionades per portar un tatuatge o les sancionen per anar-se a canviar un tampó. Però ells mentre violen no passa res.

En totes aquestes mobilitzacions, ¿quina importància creieu que tenen les xarxes socials?

Molta. Si les dones de fa un segle haguessin tingut xarxes socials, hauríem acabat ja amb el patriarcat. Era el que ens faltava, eines. Quan la dona agafa la tecnologia i la utilitza a favor seu. Els últims anys el feminisme ha passat a ser potent perquè molta gent l’ha conegut a través de les xarxes socials. No estudies mai el feminisme com a moviment social i històric, com a molt et donen la dada de quan vam aconseguir el vot. Estàvem desarmades, no ens havien donat eines ni ens havien explicat qui eren aquestes dones valentes. Ens han fotut la meitat de la història, l’han reinterpretat com els ha donat la gana.

Quan arriben les xarxes socials es comencen a despertar els tentacles del feminisme i arriben més lluny. Trobes el discurs de moltes dones que estan apoderant-se i avançant a través de les xarxes, com un fil que t’obre altres mons i altres realitats: entens que ha de ser interseccional, veus realitats de dones racialitzades, que no pot no ser ecologista, que ha de ser anticapitalista perquè el capitalisme va de la mà amb el patriarcat... Veus la foto completa. De vegades estem tan a prop del que ens passa que només en veiem un punt, però te n’allunyes a través d’altres persones que t’acosten a la panoràmica i el quadro té sentit. Et fas una operació de cataractes, el feminisme arriba a la teva vida per quedar-se, et desmunta referents i et fa veure una altra realitat. Es necessita formació amb perspectiva de gènere, perquè és una qüestió de perspectiva, des d’on mirem la realitat. És important que les dones estiguem en aquesta realitat, i les nostres particularitats han d’estar en la perspectiva general. I si no ho entenen, ho hauran d’entendre per força.

0 Comentaris
cargando