"Nosaltres som Europa"

Votaran tots. Tots sis. A diferència del que es preveu que acabaran fent tants altres ciutadans europeus. Judit, Albert, Olga, Àlex, Arnau i Simona debutaran a les urnes el 25-M, en la seva primera vegada després d'arribar a la majoria d'edat, convençuts d'exercir la seva responsabilitat. Convidats per EL PERIÓDICO a debatre al Cafè del Centre barceloní sobre la construcció europea a la vigília de l'inici de la campanya electoral, van desencadenar una tempesta d'idees en què va quedar tan meridianament clar el seu compromís com la seva mirada crítica per al projecte europeu, que veuen extremadament imperfecte però també molt necessari. I al qual demanen més solidaritat, més cohesió i, per sobre de tot, «que se centri en les persones, que som el que realment importa, i no en els bancs», en paraules d'Olga López (18 anys, de Sant Feliu de Llobregat. Estudia segon de batxillerat a l'institut Olorda).

Els joves ciutadans van debatre inequívocament en positiu. Això sí, de sortida, a la Unió Europea (UE) li van ploure les garrotades, en racions generoses i profusament argumentades: «Europa s'està quedant curta. El poder el tenen els estats, i acaba en mans només dels més forts» (Àlex Álvarez, 18 anys, de Sant Just Desvern. Alumne de segon de batxillerat al Col·legi Alemany d'Esplugues). «Avui dia és més aviat un negoci, en què Alemanya porta el timó i diu als altres el que han de fer» (Olga). «L'ideal europeu s'ha degradat molt. ¿S'han de salvar bancs o fer polítiques per ajudar les persones? ¿Fins a quin punt som importants per als que prenen les decisions?» (Judit Pastor, 18 anys, de Sant Vicenç dels Horts. Estudiant de Periodisme i Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra).

Tenim una UE, així doncs, ranquejant, comatosa o, en el pitjor dels casos, directament en mans de l'enemic. I sembla que el Parlament Europeu que es renovarà a les urnes el pròxim dia 25 es percep com una maquinària esclerotitzada, llunyana i poc influent en les nostres vides. Llavors ¿per què s'hi ha de participar? Doncs perquè «si les europees són considerades unes eleccions de segona vol dir que no som conscients de fins a quin punt són importants per a nosaltres. No coneixem com funciona el sistema, i ens queda molt lluny. Però en realitat ¿qui ha manat fer les retallades? Ens queixem de Mas i de Rajoy perquè les han aplicat, però ¿d'on ens va venir aquesta ordre?», es pregunta la Judit. I es respon: «De Brussel·les, és clar. Encara que no ens agradi el sistema, el nostre vot és important. No votar és eludir el problema, és un acte d'irresponsabilitat. Si no estàs d'acord amb els que manen, vota alternatives, que n'hi ha. Però no et quedis a casa». ¿Per què volem edulcorades campanyes institucionals animant a la participació si això pot explicar-se així?

CONTRA EL DESENCANT / Deú n'hi do amb aquestes noves generacions que presumptament contemplen la cosa pública amb tanta distància... Simona Castejón (19 anys, barcelonina. Estudia Medicina a la Universitat Internacional de Catalunya) no es queda enrere en entusiasme crític: «Si les coses es fan s'han de fer bé, amb decisió, no a mitges. Jo animaria a construir una Europa amb majúscules. Hi ha moltes coses per corregir, és clar, com la corrupció, que causa un perjudici molt gran. Estem desencantats, sí, i no només els joves, sinó tothom. Però sense ser naïf, s'ha de ser positiu. Votarem, que és el que està ara a les nostres mans. No podem canviar-ho tot de cop, però sí que podem començar el canvi per nosaltres. Jo sóc Europa, nosaltres som Europa. Els joves tenim força, empenta, il·lusió, ganes que les coses tirin endavant».

Il·lusió. Aquesta és la clau també per a Arnau Rebollo (18 anys, de Viladecans. Cursa segon de batxillerat al col·legi Sagrada Família de Gavà): «El primer que han de fer és crear-la, convèncer-nos que el ­nostre vot servirà». Això mateix també ho demana Albert Montilla (19 anys, barceloní. Estudia Comunicació i Indústries Culturals a la Universitat de Barcelona): «Voldria representants que em facin venir ganes de votar. Que demostrin compromís i transparència. I que compleixin els valors bàsics de l'ideal europeu».

PERTINENÇA / Però ¿què és aquest «ideal europeu» de què parla l'Albert i que abans ja citava la Judit? ¿Què és el que genera (o hauria de generar) en els ciutadans un sentiment de pertinença a Europa? ¿De veritat existeix aquest sentiment? D'entrada, tebior: «No és fàcil crear una cultura a partir de múltiples cultures. Als EUA, per exemple, tothom està molt convençut de ser americà; aquí, volem ser europeus quan ens convé, i quan no, no», apunta l'Albert. Per l'Àlex, «el problema més gran és cultural: no se'ns educa per respectar altres cultures. L'educació, com en tantes coses, és la clau».

No obstant, una vegada han entrat en matèria, del debat a poc a poc va emergint la constatació d'una herència comuna: la tradició grecoromana, sí, però també un patrimoni polític compartit: democràcia, llibertats, drets socials, respecte dels drets humans, set dècades de pau i -desigual- prosperitat en un continent històricament bel·licós. «La història d'Europa no és precisament un exemple de germandat, és veritat; però, ostres, ara en tenim l'oportunitat, la gent ens ho estem creient. Patinant, per exemple, he fet amics de tot arreu, i a vegades penso que com pot ser que durant segles ens estiguéssim matant», concedeix el mateix Albert.

L''UI, UI, UI' / Som europeus, doncs. D'acord. Però ¿seguirem sent-ho? ¿És imaginable una Catalunya independent que quedi fora de la UE? «Sincerament, mai he arribat a creure'm que això pugui passar. Em sembla impossible. ¿Què els hem fet? Només volem aportar, volem sumar, i ho fem amb un PIB important. No tindria lògica que ens diguessin que no», obre el foc l'Albert. La Judit també denuncia el discurs de la por: «No fan més que repetir-nos que si ens en anem, ui, ui, ui. Pot passar. Separar-se d'un Estat no és una decisió qualsevol, hem de ser responsables i conscients dels riscos que implica, però no s'ha de dramatitzar tant. Estic cansada de tanta amenaça reiterada». «Sí, és com el discurs que et fa el germà gran quan vol jugar ell a la play», intervé l'Albert. Els altres veuen amb més escepticisme la possibilitat que la independència es consumi, com l'Arnau, que sí que demana no obstant «que Espanya tracti Catalunya amb més respecte».

Aquesta és, en resum, l'Europa que veuen, que senten aquests nous votants. I així, una vegada fet el ­diagnòstic, passem a les receptes. Una: integració i igualtat. «Europa és una bona idea i una eina molt potent perquè els diferents països vagin en una mateixa direcció, però ha de ser a més a més a la mateixa velocitat. La UE ha de ser més pròxima, més cohesionada, més solidària entre els països. Sense perdre la identitat, però hi ha d'haver una integració. No pot ser que ens mirem amb els alemanys, per exemple, i ens vegem com ells i nosaltres» (Simona). Dos: posicionament en un món cada vegada més globalitzat. «La UE ha d'unir les forces dels estats membres, formar un bloc que pugui mirar de tu a tu els EUA i les potències emergents» (Judit).

Notícies relacionades

"Ja m'agradaria tenir un pòster d'un polític a la meva habitació"

Examen al bipartidisme i als seus líders

Més. Tres: diguem-ne humanisme polític. «S'ha de buscar una mirada menys economicista. Cap país pot quedar enrere» (Olga). Quatre: cessió de sobirania per part dels estats en favor de la Unió. «Fa falta que els estats tinguin el valor de cedir poder en benefici del projecte comú» (Albert). «Sí, però amb el mateix tracte per a tots, sense països de primera i de segona, sense menysprear els que estem en crisi. I els que ja n'han sortit, que ens ajudin, però sense tanta imposició arbitrària d'austeritat» (Arnau). I cinc: anivellament dels drets socials a tota la Unió, «des d'una base moral i ètica» (Àlex).

Tot això pel que fa als països, d'acord. Però el que de veritat de­manen -i encara més que això, ­exigeixen- aquests xavals a Europa, a les seves institucions i als seus dirigents per seguir creient i seguir empenyent és, com assegura la ­Simona, «que es recordin sempre que estan al servei de les persones». «De totes les persones», insisteix la Judit.