Juan Pablo Mitjans: "El Camp Nou ha perdut elegància respecte al projecte inicial"

L’arquitecte va créixer influït pel seu pare, Francesc Mitjans, autor del projecte original del Camp Nou el 1957. Va formar part d’algunes de les reformes posteriors de l’estadi i valora el resultat de les obres abans que demà es reobri completament la segona graderia en el partit contra el Sevilla, cosa que donarà cabuda a un aforament d’una mica més de 62.000 espectadors.

Juan Pablo Mitjans: "El Camp Nou ha perdut elegància respecte al projecte inicial"
4
Es llegeix en minuts
Begoña González

¿Ja ha vist el nou estadi?

Des de dins no. Ahir hi vaig passar per davant i anteriorment, quan van excavar i es veien els fonaments, hi vaig fer una visita. Encara no es pot veure el resultat perquè l’obra no s’ha acabat, però ja es comencen a veure coses. Si m’hi conviden hi aniré encantat.

¿I què li sembla el que ha vist?

M’ha decebut una mica. El projecte guanyador de Nikken i Pascual, per a mi, era modèlic, molt elegant. Estava convençut que seria un èxit. A més, vaig participar en el jurat perquè el club em va convidar a formar-ne part. Ens va passar una cosa curiosa: tots vam veure de seguida que aquell projecte era molt diferent de la resta i ens va agradar molt. Tenia una secció molt elegant i això, pel camí, s’ha perdut. No sé exactament per què. De vegades els projectes evolucionen i deixen de ser el mateix.

¿Ha perdut força respecte a la idea inicial?

Sí. I, a més, per a mi hi ha massa color. Això de pintar els edificis amb els colors de la samarreta em sembla excessiu. A dins ho entenc, perquè l’espai, l’escenari, és la grada, i té sentit que els seients remetin als colors del club. Però, per fora de l’edifici, una cosa és un detall, una bandera, i una altra de molt diferent és carregar-ho tot de color. Ja sé que a molta gent li agrada, però a mi no. El dia que els socis es pintin l’Audi de blaugrana començarem a valorar-ho; mentrestant, no.

La façana s’ha presentat com una cosa molt moderna, sostenible, més oberta i transparent cap a l’exterior. ¿Què li sembla?

Molt bé. Una de les coses que vaig aprendre en aquest concurs i també en el del 2007, el que va organitzar Laporta i va guanyar Foster, és que aquesta mania de fer estadis com a volums tancats, on tot es basa en la il·luminació o en una pell efectista, no m’agrada. Això altre em sembla més mediterrani. Segueix una mica el camí que es va traçar el 1957 i, en aquest sentit, em sembla bé.

¿Considera que és un projecte continuista amb l’obra que va portar a terme el seu pare?

Aquí hi ha dues qüestions. Teòricament, s’ha mantingut l’estructura de la segona graderia, i això seria un punt de continuïtat. Es van adonar que, malgrat el pas del temps, la segona grada tenia un bon disseny i no tenia sentit fer-la caure. A més, l’estadi tenia protecció arquitectònica. De fet, a mi em van demanar revisar la fitxa de patrimoni, i vaig defensar que el que realment tenia valor era la segona grada de l’estadi. La primera ja no era original, i la tercera, honestament, tampoc. El projecte de l’any 1957 era en realitat una primera fase d’un projecte que ja preveia llavors les tres grades, i quan als anys 80 es va fer l’ampliació, es va treballar sobre la base d’aquest projecte inicial. Tot i que no era exactament igual.

¿Com va sorgir la idea inicial?

El Camp Nou del 57 va ser el resultat d’una investigació exhaustiva. El meu pare no tenia experiència prèvia en estadis, però era una persona molt intel·ligent, molt estudiosa i un molt bon arquitecte. Hi va treballar a fons. En l’ampliació dels 80, en canvi, havien passat 25 anys, i l’entorn del futbol havia canviat moltíssim.

¿Diria, doncs, que el disseny del seu pare ha envellit bé?

Sí, però s’ha de distingir. Una cosa és l’envelliment del material i una altra la validesa del disseny. És curiós, per exemple, que el formigó de la tercera grada hagi envellit pitjor que el de la segona. Però això es pot arreglar. Una altra cosa és que, amb els anys, a l’estadi se li van afegir elements que no estaven previstos.

¿Vostè va participar en aquestes reformes?

Des de 1980 fins a 2003 vaig treballar per al FC Barcelona i vaig participar en pràcticament totes les obres que es van fer al camp: llotges, marcadors, adaptacions diverses... Al principi com un més de l’equip; després, quan van anar morint els altres, vaig acabar quedant-me sol. El que passava és que l’estadi era perfecte per a les necessitats del seu temps, però després va arribar la televisió, les càmeres al darrere de la porteria, nous usos, noves exigències... Tot això va obligar a anar-hi afegint peces. Aquesta acumulació ha envellit malament i ha anat deteriorant la claredat de la grada.

Abans deia que l’ha decebut una mica el resultat respecte al projecte que va veure.

Sí. Aquell projecte tenia una imatge molt elegant. Més que un volum, era una successió de plataformes amb molta profunditat, i la secció era molt bona. Ara, en canvi, l’angle ha canviat totalment: hi ha paviments clars i una espècie de façana inclinada que penetra. Sí, es mantenen alguns angles, però el conjunt ha perdut elegància.

¿Creu que al seu pare tampoc li hauria agradat?

No hauria tolerat la coloraina, això segur. Ja vam tenir problemes al seu dia amb el tema dels seients, i per fora encara menys. Per a ell, això no tocava.

Notícies relacionades

¿I més enllà del color?

El projecte guanyador del concurs sí que li hauria agradat, sens dubte. I la realitat final no li semblaria tan elegant, però tampoc la criticaria amb duresa. Al final ho entendria com a arquitectura i acabaria interessant-s’hi. Una altra cosa és que a ell no li interessaven gaire els partits. De fet, l’última vegada que va anar al camp s’avorria d’estar-se allà assegut.