Triomf de somni de l’Espanyol

I contra l’equip del Cholo Simeone va escriure una carta de presentació radicalment diferent de la versió que va deixar la temporada passada. L’Espanyol no va ser l’equip gris i resignat, tan difícil de reconèixer. Contra els matalassers no només va treure l’orgull, també futbol. No va ser el més brillant ni el més combinatiu, però tampoc no es va sentir incòmode. Va disputar el partit de tu a tu des del primer minut, i el seu rival es va veure desbordat davant les envestides de l’equip català. Al voltant del quart d’hora, un xut llunyà i potent de Roberto semblava anunciar alguna cosa més per a l’Espanyol.

Però els canvis costen. Canviar rutines i redefinir-se es fa amb petits moments, amb el pas del temps. I l’Atlètic, que també busca desposseir-se de l’etiqueta de pupes, va aprofitar el talent desbordant de Julián Álvarez. L’argentí va avisar quan estava a punt de complir-se la mitja hora de partit. I després va aparèixer.

Plantat amb les cames obertes tenia aquesta mirada fixa que tant espanta els porters. Decidida, convençuda que el que té al cap sortirà. I quan un confia no només en el seu potencial, sinó també en la seva manera de fer les coses, poques situacions se li resisteixen. Julián va empalmar la pilota, que va dibuixar una línia preciosa mentre s’acostava com un míssil a l’escaire dret de Dmitrovic. El porter periquito amb prou feines la va veure abans que arribés a la xarxa.

Es va fer el silenci a l’RCDE Stadium. El golàs, que va ser una autèntica obra mestra de "l’Aranya", va caure com una llosa a la grada, que veia com el seu equip, malgrat estar fent les coses bé, rebia cops d’un rival revifat. Després del gol de Julián, els de Simeone van tenir tantes ocasions que van quedar en res que l’Espanyol va acabar reculant cada vegada més dins del seu camp. L’equip propositiu que havia començat el partit es va convertir en un que buidava aigua del vaixell amb algun moment de perill.

Un volcà a Cornellà

Però va aguantar. Avivat per una afició que es va esgargamellar en cada minut, l’Espanyol va aprofitar els moments d’aire. I va arribar l’empat. Edu Expósito va executar una falta amb una passada llarguíssima des de tres quarts de camp per posar la pilota a prop de la porteria d’Oblak. Llavors va aparèixer Miguel Rubio, que amb la punta de la bota la va empènyer, en una exhalació. L’estadi va embogir i els jugadors van arrencar a córrer, com molts aficionats que pujaven i baixaven per les escales de les grades per celebrar amb els seus el gol que igualava el marcador.

Notícies relacionades

Flick s’irrita amb l’equip i és més vigilant que mai

Un Marc Márquez intractable fulmina la maledicció d’Àustria

L’1-1 presidia l’estadi. Però no era d’aquelles vegades en les quals esperes el que sembla inevitable. No hi havia por de caure i això va alçar l’Espanyol a una victòria èpica. Va tornar a ser Edu Expósito que va tirar una centrada escorada a la banda perquè Pere Milla pentinés la pilota i la dirigís cap a Oblak. El porter matalasser es va estirar, però va ser impossible interceptar la pilota, que va volar fins a ajustar-se just per sota del travesser per clavar-se a la xarxa.

I no es va escapar. Perquè les coses són diferents ara a Cornellà. Perquè l’equip de Manolo González creu que les coses poden ser diferents. I aquesta temporada ha començat guanyant un Atlètic que ja es veia amb tot de cara abans que els periquitos es presentessin en societat amb una versió absolutament diferent.