Lineker, l’últim mohicà anglès

Va venir com a estrella mundial. Gary Winston Lineker va venir al Barça de Núñez i de Terry Venables, transformat en el màxim golejador del Mundial de Mèxic-86, després de firmar sis gols i això que va ser eliminat a quarts de final, burlat per la mà de Déu de Maradona i enganyat, alhora, pel gol del segle passat. Viscudes les dues epopeies argentines a l’imponent i gegant Estadi Asteca on el bilardisme va arribar al seu cim.

Va venir de l’Everton, Gary, l’últim anglès que va trepitjar el Camp Nou abans que ho faci Marcus Rashford, per instal·lar-se al cor de l’àrea del vell Camp Nou, però va topar amb Cruyff un parell d’anys més tard i el va confinar a la banda de manera que fins i tot va coescriure un llibre, juntament amb el periodista Joan Valls, amb un eloqüent títol: ¿Dónde está el delantero centro?. Una pregunta amb trampa perquè tots sabien que el nou amb Johan jugava a la banda dreta, amb les botes plenes de calç.

I el nou, és clar, se’n va atipar, per la qual cosa tres anys després va tornar al seu país per enrolar-se en el Tottenham coincidint amb els anys inicials de la creació del Dream Team, on no hi havia un lloc per a un davanter centre com ell. Cruyff va preferir col·locar Michael Laudrup abans que apostar per ell.

Stamper, el penúltim (1923)

És Gary, en realitat, l’únic anglès que ha lluït de blaugrana des de fa més d’un segle. L’últim antecedent anglès en el Barça es remunta a la figura de Harold Jack Stamper, un anònim centrecampista nascut a Stockton-on-Tees el 1889, que amb prou feines va jugar sis partits (temporada 1922-23). Des d’aleshores, Lineker i el buit. Enemistat com ha estat històricament el futbol de les illes amb el Barça. Dues cultures contraposades d’entendre el joc que s’han anat rebutjant i gairebé repudiant perquè, des que va marxar el nou que no van deixar actuar de nou, ningú més ha fet aquest trànsit.

Fins aquest estiu quan Marcus Rashford, un noi nascut a l’Acadèmia del Manchester United, a qui no volen ni veure a la seva pròpia casa, traça la mateixa ruta que Lineker. Va aterrar ahir a la nit a Barcelona per convertir-se en jugador blaugrana. Han passat ja 36 anys, un llarguíssim temps presidit pels recels i enemistats perquè en el Camp Nou s’ha vist el jugador anglès sempre com un autèntic estrany. Un tipus de futbolista que no ha connectat amb la idiosincràsia del club, com si creuar el canal de la Mànega signifiqués un salt al buit. Ni en aquella dècada dels 80 amb aires britànics (Archibald, un escocès; Hughes, un gal·lès que va arribar alhora que Lineker) van trencar aquesta frontera prohibida.

Arthur Witty, el pioner

Notícies relacionades

Scheffler guanya l’Open britànic, el seu quart gran

Tasca pendent: els penals

Estrany resulta també que hagin aterrat tan pocs en el club des que Arthur Witty, membre d’una important família de la colònia anglesa a Barcelona, va debutar a l’equip en el segon partit de la història blaugrana (24 desembre de 1899) amb victòria contra el Català (3-1) a l’antic Velòdrom de la Bonavova. Quatre anys més tard (1903), i després d’haver jugat 79 partits (va començar de mig centre i va acabar sent lateral esquerrà), Witty, un dels millors amics de Hans Gamper, va assumir la presidència del Barça. I va ser ell qui va portar des d’Anglaterra les primeres pilotes de reglament i va impulsar que es col·loquessin les xarxes a les porteries.

Després d’aquest jugador, que més tard va ser directiu i va ser president durant dos anys, també van desfilar, segons documenta la web Transfermark, altres anglesos: Henry Morris, Samuel Morris, Junior Morris, Charles Wallace, Percy Wallace, Billy Lambe, Jack Greenwell, Jack Alderson i Harold Jack Stamper. O sigui, nou futbolistes van transitar en els primers anys del club. Des de 1899 fins a 1922. Després, Lineker, en el que va ser un parèntesi a l’últim segle del Barça, fins que ara apareix Rashford.