Opinió
25 anys i un dia
El pròxim mes de novembre es compliran vint-i-cinc anys de l’assassinat d’Ernest Lluch, just el dia que es compliran 50 anys i un dia de la mort de Franco.
El pròxim mes de novembre es compliran vint-i-cinc anys de l’assassinat d’Ernest Lluch, just el dia que es compliran 50 anys i un dia de la mort de Franco. No tenia present la coincidència en les dates, que ETA matés algú com Lluch, representant del diàleg i la cultura, en la commemoració del primer quart de segle del fet que va precipitar la democràcia. Era un clar exponent d’ella; aquí hi ha la macabra maniobra de la banda terrorista que també va marcar el punt d’inflexió definitiu de la seva lenta i progressiva desaparició. El món va canviar irreparablement l’estiu següent, amb l’atac a les torres bessones de Nova York.
Aquell any 2000 feia l’últim curs a la facultat de periodisme a Barcelona. Aznar havia guanyat amb majoria absoluta i molts ho van viure com un retrocés polític i cultural. El dia que feia 25 anys i un dia de la mort de Franco, a la facultat de periodisme ens vam mobilitzar. Vam anar classe per classe per convocar els nostres companys a protestar per l’assassinat de Lluch. Crèiem que amb la paraula i amb el carrer encara es podia canviar el rumb de les coses. El 20 de novembre, just la vigília de l’assassinat, el dia que es complien vint-i-cinc anys de la mort de Franco, la meva mare bufava cinquanta espelmes al pastís. Allà on es creua l’agenda personal i la col·lectiva. D’aquí a tres mesos jo en compliré quaranta-sis. ¿Com pot haver passat tant de temps de tot i en realitat haver passat tan pocs anys?
Notícies relacionadesAvui, vint-i-cinc i cinquanta anys després de l’assassinat de Lluch i la mort de Franco, alguns reptes semblen també d’un altre món. El canvi climàtic, guerres amb drons, la desinformació que s’escampa a les xarxes, i la meva mare, que està a punt de fer-ne 75. Els problemes que ens impacten no neixen a casa, ens arriben des de molt lluny. Tanmateix, hi ha tics. La memòria de Lluch i de la dictadura de Franco ens recorden que la llibertat mai no es pot donar per descomptada i que hi ha qui sempre té carregat el retrocés.
N’hi ha, també, que tristament viuen en una foto fixa que ocupa tota la línia temporal. Una foto fixa que és passat, present i futur. Ho saben els gazians. Sense moviment no hi ha esperança.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
