Esteve Rubio, pare de Ricky: «Va arribar un moment en què es va tornar massa professional. I va petar»

¿Com a pare, es viu amb por el debut d’un fill tan jove com Ricky en una lliga professional?

És complicat. El nostre fill gran, el Marc, ja ho havia fet amb la Penya als 16 i el Ricky va arrasar amb absolutament tot als 14. Tenia fitxa de cadet. Mai vam pensar que arribaria on va arribar, només volíem que fessin esport i que s’ho passessin bé.

¿S’ho passava bé?

Al Ricky sempre li havia agradat el bàsquet, l’havia vist a casa. Als 11 anys va tenir una època en què va voler provar el futbol i el va deixar uns mesos. Mai li hem dit que no a res. Volíem que fes esport, ens era igual quin. Que aprengués els valors. Ens era igual que s’hi dediqués.

Vostè va ser entrenador. ¿S’imaginava com li anirien les coses?

El Marc tenia un talent innat molt gran, però al Ricky li veies alguna cosa especial. Als cinc o sis anys ja agafava una pilota i era molt diferent. Veia les coses abans que els altres, tenia una facilitat increïble. Ara... d’aquí a pensar que tots dos podrien jugar en el primer equip de la Penya i que el Ricky acabaria a l’NBA, no. Mai.

El Marc ja va tenir un debut precoç. ¿Va facilitar això les coses a Ricky o a vostès per comprendre el que passava?

Va costar molt igualment. El seu germà li va obrir molt el camí, però igualment va ser difícil. El Marc des de petit ho va fer molt bé, va estar en la selecció espanyola des d’infantils, i després va arribar el Ricky, el petit, i li va passar per davant com una moto. No va ser fàcil de gestionar a escala familiar. La Laia, la petita, també jugava i la meva dona i jo havíem de partir-nos per poder estar amb tots per igual en la mesura possible. Estàvem preocupats per com s’assentaria tot. De vegades ens tallàvem una mica per no posar el Ricky tan per sobre per intentar equilibrar les coses. Al final era una qüestió d’educar els nostres fills fos en el bàsquet o en qualsevol altra cosa.

¿En quin moment el bàsquet va deixar de ser un ‘hobby’ més?

El Ricky va arribar un moment en què va traspassar la línia i es va tornar fins i tot ‘massa’ professional. És massa exigent i potser per això va acabar petant com va petar. Potser no va ser començar tan aviat, sinó la manera en què s’autoexigia amb totes les coses, i el bàsquet, sens dubte, n’era una. Era el seu caràcter. Ha après a ser-ho menys amb els anys. Després d’un any sense jugar sembla que per fi torna a gaudir. Fa temps que estava massa tens. En el Barça encara ho estava per l’autoexigència. Encara la té, i crec que la tindrà sempre, però ha passat a un altre pla.

¿Creu que haver assumit el rol de professional més tard li hauria evitat alguns dels problemes de salut mental?

Mai ho sabrem. Cada un és un món. Però crec que li hauria passat exactament el mateix, perquè era un tema de la manera de prendre’s les coses.

¿Creu que caldria regular l’edat d’entrada a les lligues professionals?

Sí, es podria intentar. Ja es fa en l’NBA, per exemple. Fa anys era necessari haver acabat l’institut i ara s’ha d’haver completat un any d’universitat. Però aquí no s’ha plantejat res així. Tots els clubs, quan fitxen un nano de 10 anys, et diuen que miraran pels seus estudis, però el que els importa és que jugui. També crec que no pots frenar una cosa que saps que passarà.

¿De què depèn que surti bé?

De la maduresa i també de l’entorn familiar. No has de pensar que el teu fill arribarà a ser Messi, sinó que sigui feliç i que tingui opcions el dia de demà. Hi ha molta frustració després, i com més expectativa hi poses, pitjor. Els pares tenim molta responsabilitat en la pressió que traspassem als fills i fer-ho pot fer que s’acabin estavellant. També és crucial l’entrenador. N’hi haurà que es voldran posar medalles i no tindran en compte les conseqüències. Aíto García Reneses, en el cas de Ricky, va ser un gran entrenador, feia molts anys que estava en això i va saber fer-ho correctament. Vam decidir que el Ricky no donaria entrevistes fins als 18 anys i vam pactar que no aniria a alguns entrenaments per poder continuar estudiant.

¿Ricky era conscient del que estava vivint llavors?

El Ricky n’era conscient tenint en compte la consciència que pots tenir en 14 anys. Tenia una desimboltura brutal i molta més maduresa de la que li corresponia per edat. L’Aíto m’ho deia, que no havia vist mai que jugadors americans de més de 30 anys li fessin cas a un noi de 14. No ens entrava al cap. Els agents americans em deien que el Ricky ‘tenia llum’ de manera natural.

¿Se’ls pot continuar posant límits als nois quan guanyen tants diners i tenen tanta fama?

Sí, però cada noi és un món. El Ricky amb 14 anys tenia el cap molt ben moblat i gairebé no ens feia falta fer-ho. No era un noi de 14 anys normal, ni dins de la pista ni fora. Sempre va ser molt responsable i ho raonava absolutament tot. Era reservat, però quan parlava amb nosaltres de vegades ens deixava rígids amb les reflexions que ens compartia.

¿Fins a quin punt el debut de Ricky i Marc van ser una aposta personal?

Ells elegien sempre el que volien fer, però nosaltres hem apostat sempre pels tres, per la Laia també. La nostra vida, durant anys, estava organitzada al voltant de les competicions dels tres, els partits, seleccions, tornejos, Mundials, Europeus. Les nostres vacances eren anar a veure’ls jugar. Molts amics ens deien que per què no anàvem de viatge i fèiem aquests sacrificis. Mai vam anar de vacances, ni a esquiar. No ens feia falta; a la meva dona i a mi això era el que ens motivava, veure’ls jugar contents.

En l’època de Ricky no hi havia tantes xarxes socials. ¿Com creu que és ara?

En la seva època era diferent. Ara és una bogeria. Aquí tothom pot dir qualsevol cosa anònimament. En la vida real, a mi els meus pares em van ensenyar que el que deia a una persona l’hi havia de poder dir a la cara. Amagar-se darrere d’un perfil fals per escriure missatges feridors és molt perillós. I en nois tan joves imagina’t com ha de ser gestionar totes aquestes crítiques. Estan molt exposats.

Notícies relacionades

Proesa històrica de les ciclistes espanyoles en l’Europeu de França

"El gran repte segueix sent l’autonomia energètica i l’emmagatzematge"

Fins i tot la vida personal.

Sí. Per sort, el Ricky sempre va portar una vida personal molt discreta i, tot i així, l’havien perseguit per fer-li fotos. La pressió mediàtica sempre la va gestionar bé. Ho portava més per dins, tot i que potser ho va portar pitjor del que crèiem i per això va acabar petant.