El dia en què Marc Márquez, amb 9 anys, va ensenyar a pilotar Tito Rabat, amb 13

Fa 22 anys, algú, a Catalunya Ràdio, va decidir enviar el bo de Marc Negre a Cervera (Lleida) per fer un reportatge sobre els esportistes locals. Quan Negre ja n’havia entrevistat un munt, el llest del poble va xiuxiuejar al reporter la idea d’entrevistar un nen, que llavors només tenia 10 anys. «Aquest sí que és bo de veritat».

I Negre va agafar Marc Márquez Alentà passejant per Cervera, contemplant les muralles, que, segons li va dir el nen, era el que més li agradava del seu poble. El que segueix és l’entrevista, que, una mica reduïda, es va sentir a Catalunya Ràdio.

-Així que tu ets Marc Márquez. ¿I quan dius que vas tenir la teva primera moto?

-Quan tenia 4 anys, me la van portar els Reis Mags.

-¿I d’on et ve l’afició a les motos?

-Del Moto Club Segre. El meu pare treballava allí, bé, anava per allí a passar l’estona. Jo mirava les motos i no vaig parar fins que me’n van comprar una.

-¿I quina és la velocitat màxima que has agafat en una moto?

-Uns 140 quilòmetres per hora, en un circuit. I no em fa por, no, i ara, i ara.

-¿I quin tipus de pilotatge practiques?

-M’agrada esgotar en les frenades i, sobretot, fer un pas per revolt molt ràpid.

-¿T’enfades molt quan algú et passa?

-Bé, quan m’avancen, miro de tornar-los l’avançament. De vegades, em surt bé, i de vegades, caic.

-¿I quins són els teus ídols?

-Toni Elías i Dani Pedrosa, tots dos per igual, perquè gairebé sempre guanyen.

-¿I quin és el teu somni?

-El meu somni és ser pilot. Tinc claríssim que vull ser pilot i també tinc molt clar que vull ser campió.

-Bé, Marc, moltes gràcies per atendre’ns.

-Gràcies a vosaltres.

Marc Márquez Alentà, ara amb 32 anys, tenia claríssim quan va començar a jugar a les curses que acabaria sent moltes vegades campió del món i que protagonitzaria una de les gestes més grans de l’esport mundial, tornant a recuperar el títol 2.184 dies després de l’últim ceptre i després de patir un accident desconcertant i una recuperació, amb quatre operacions, molt sacrificada.

Els que van viure l’etapa de formació del nostre heroi, quan tenia 10, 11 i 12 anys, recorden que Marc era ja llavors algú molt, molt, especial. «Diferent, diria jo», explica Guim Roda, un dels tècnics que més el van ajudar en el seu aprenentatge. «La diferència entre el Marc i la resta de nens de la seva edat, o més grans, que també eren terriblement ràpids era que el Marc sempre sabia per què era ràpid, i els altres, no».

Era una època en què la família Márquez Alentà, la mare Roser i el pare Julià, acudien als circuits de kàrting o els que improvisaven als aparcaments de les grans superfícies amb una divertida caravana en què preparaven berenar, dinar i/o sopar per a tothom. «Allò era un sense parar de fer entrepans, macarrons i rialles», recorda Roser Alentà. «Eren temps de diversió i família. La competició era un joc, un entreteniment, anàvem tots allí a passar-ho bé. Ningú, ningú, ni el més optimista, podia pensar que aquell joc acabaria com ha acabat. Ningú».

Aquesta era la idea familiar, no la de Marc. «El Marc era llavors un nen introvertit, tímid, vergonyós, res a veure amb la desimboltura i facilitat amb què maneja ara la situació», continua explicant Roda. «Era molt bon estudiant, ja que treia un munt d’excel·lents, que nosaltres havíem de revisar, perquè, en cas contrari, no el deixaven córrer».

«Preferia viure envoltat d’adults, que amb els seus companys de joc. Tenia molt clar el que volia i sabia perfectament, no només el que havia de fer, sinó on volia arribar. I, sens dubte, mai repetia un error. Era una esponja i, per tant, no només feia el que li deies, sinó que tot ho assimilava a l’instant», insisteix Roda.

Un dia, fa quatre anys, Santi Hernández, el tècnic amb què Marc va guanyar set títols mundials, va explicar: «Tu li dones al Marc la millor moto possible i t’asseus a veure què és capaç de fer ell amb aquesta moto i descobriràs que el Marc és capaç d’arreglar-se-les, ell solet, si la moto que has posat a les seves mans no és perfecta. Ell sempre posa la resta que li falta a la moto, sempre».

Roda afirma que això ja ho feia Marc amb 10 anys. Un dia, Roda i el seu amic Alvar Garriga discutien com podien millorar la posada a punt de la motet de Marc. Discutien com a amics, sí, però discutien de veritat, i Marc se’ls va acostar, despistat, displicent, i els va dir amb molta contundència: «Sisplau, sisplau, no discutiu, no val la pena discutir per això, poseu la moto com vulgueu que, si no va bé, ja ho arreglaré jo a la pista, tranquils». ¿Perdó? «Ho juro, així va ser», diu Alvar.

Ja llavors, odiava perdre. Bé, no sé si ‘odiar’ és la paraula adequada, però no li agrada gens. «Un dia, a Montmeló, el va guanyar el Pol [Espargaró], que feia un any més que ell que havia començat a córrer amb aquella moto. I el Marc se’n va anar a plorar desesperat a la caravana dels seus pares. Tenia una rebequeria que déu-n’hi-do i vaig anar a veure’l, no a consolar-lo, ja que això era missió impossible. Simplement li vaig dir que comencés a acostumar-s’hi, perquè, en la vida, es perd més que es guanya. I, vist el que ha passat, no sé si vaig encertar gaire», comenta Garriga, amb un somriure ben ampli.

Era l’època en què dos monstres, Àngel Viladoms i Juan Moreta, maquinaven com fer planter i dues bèsties amants de les curses, Sebastià Salvadó i Carmelo Ezpeleta, amollaven els seus diners o els treien de sota de les pedres per fer realitat els plans de Viladoms i Moreta.

«Diumenge li vaig enviar un missatge al Marc i li vaig dir que ho sentia moltíssim, però que no podria complir la segona promesa que li vaig fer després de complir la primera», explica Viladoms, que li va dir a Marc que pujaria a Montserrat caminant quan guanyés el seu primer GP (Alemanya 2021) després del seu accident a Jerez i que repetiria la caminada quan tornés a ser campió del món. «Ho sento, Marc, però el meu cos ja no pot pujar a la nostra muntanya, ho sento».

Notícies relacionades

Esteve Rubio, pare de Ricky: «Va arribar un moment en què es va tornar massa professional. I va petar»

Proesa històrica de les ciclistes espanyoles en l’Europeu de França

Xavier Arenas, un altre dels que han donat mitja vida i mig compte corrent per ajudar els nanos que començaven, assegura (i cal creure’l) que a Marc, amb 8 i 9 anys, se’l rifaven perquè fos futbolista. «Sí, sí, era petit, però era Pedri, t’ho dic jo. Tenia una visió del joc espectacular, tenia tot el camp ficat al cap, era prodigiós i això que jugaven amb nanos que el passaven un cap. Això el que demostra és que el Marc hauria sigut un fenomen en qualsevol esport que hagués escollit».

«Jo no sé si, com explica Viladoms, el Marc té un cul ple de sensors que li permeten saber, a l’instant, què li passa a la moto i com solucionar el problema», insisteix Arenas, «però el que sí que sé és que el seu cap és un ordinador, amb un nivell de processament de tot el que passa al seu voltant únic. I, sí, als 10 anys ja era així. Ho juro».