Un heroi de veritat

Christopher Reeve, el Superman més creïble que va donar el cine, tenia un petit quadre a casa seva. Es negava a treure’l. Era ell amb les malles blaves, la capa vermella, el cabell pintat de negre i el rinxolet que donava un aire pueril a un cos tan imponent. L’actor passava per davant del quadre mirant-lo des de baix. Ja estava postrat en una cadira de rodes. Sense poder respirar per si mateix, paralitzat de coll cap a baix. Es va seccionar la medul·la espinal per una caiguda des d’un cavall, que no va voler saltar un obstacle en una competició hípica. Reeve potser no va entendre el significat de ser un heroi fins que va veure aquell quadre des de la seva cadira. "Crec que un heroi és un individu normal i corrent que treu forces per perseverar, sigui quin sigui l’obstacle", va assumir Reeve abans de morir.

Tenim la necessitat de trobar herois que volin, que no fallin, que es comportin sempre bé, que no tinguin por i, és clar, que guanyin. Carlos Alcaraz i Jannik Sinner estan cridats a marcar una època en el tennis després dels temps de dictadura de Novak Djokovic, Rafa Nadal i Roger Federer. Són molt joves encara (22 el murcià, 23 l’italià), però ja carreguen sobre les seves esquenes la pressió de ser impecables. Per això, la final de Wimbledon disputada aquest diumenge adquireix un valor tan important tant per a Alcaraz, que es va quedar sense la triple corona en l’All England Club però va saber mostrar un ampli somriure i reconèixer el valor del seu rival, com per a Sinner, capaç de reposar-se a una caiguda tan dolorosa com la de Roland Garros.

Sinner, que es va criar a les faldilles muntanyoses de les Dolomites, va deixar l’esquí quan era petit perquè en aquest esport no es podia fallar. "En el tennis pots cometre errors i, tot i així, guanyar el partit", va admetre. Sinner, amb la raqueta a la mà, té un joc aparentment robòtic i d’escàs pelatge emocional. Però és el tennis un dels esports més solitaris que existeixen, i per això, més enllà dels moviments mecànics, ningú tira endavant sense aprendre a cridar i a plorar per dins. El número u del món, orgull d’Itàlia, va sortir de la sanció per dopatge –taca que provoca, sobretot, el rebuig dels seus companys– i va començar a competir amb la mateixa determinació com la que va tenir quan va marxar de casa dels seus pares als 13 anys per convertir el tennis en el centre de la seva vida.

Alcaraz exterioritza les emocions d’una altra manera. Crida, estreny el puny i converteix les deixades en una extensió artística de la seva fortalesa. Però la voluntat és similar a la de Sinner. Només calia veure’l rebolcar-se per l’herba de Wimbledon per intentar respondre a les martellades de dreta de Sinner quan aquest ja s’acostava al seu quart Grand Slam. Potser somiant encara amb una remuntada que l’enllacés amb l’argila parisenca de la Philippe Chatrier.

Notícies relacionades

Si Alcaraz no ha pogut igualar –per ara– els tres títols de Wimbledon de Becker i McEnroe (déu n’hi do) ha sigut perquè Sinner és tan bo, ràpid i versàtil com ell. La diferència, molt escassa, potser va raure aquesta vegada en la concentració en els primers serveis. En aquest punt se li va escapar el partit al murcià.

Però el somriure en la derrota d’Alcaraz va ser pròpia d’un heroi de veritat. No de pòster.

Temes:

Hípica Cine

Inicia sessió 0 Comentaris

La fortuna somriu Sainz i Roma pateix una penalització

Flick fa brillar el Barça