Unitat i resistència

Davant d’aquest escenari, les direccions de les organitzacions polítiques ja haurien d’haver reaccionat enviant un missatge clar i aliè als estrictes interessos partidistes. En l’actual context d’urgències només es pot aspirar a guanyar receptibilitat si s’entoma la unitat d’acció. Això, sí, real, no la feta servir retòricament a l’hora de les prèdiques. Els votants perduts de les esquerres només renovaran confiances si constaten que els partits polítics als quals havien atorgat llurs vots assumeixen la realitat, la primera lliçó de la qual té per títol "Unitat i resistència". És a dir, posar en relleu allò que les esquerres poques vegades han estat capaces de fer en haver-se ancorat en la competitivitat complaent en èpoques de vaques grasses i haver romàs en l’atrinxerament partidista quan arriben les maldades.

Notícies relacionades

Trump no sap què ha fet

Aquí no ha passat res

Quan Junqueras apunta, de manera excessivament tímida ("podria ser d’interès", va respondre en una entrevista a Crític), la possibilitat de candidatures unitàries de l’esquerra sobiranista per a les municipals a les capitals de comarca només si des dels territoris en sorgís la necessitat, denota, si més no, poc convenciment. D’igual manera, quan Colau afirma que seria bo que aquestes candidatures existissin, però tot seguit necessita deixar clar que, més enllà de les eleccions locals, la qüestió no té interès, no amaga com el tacticisme la té ben atrapada. Pel que fa a la CUP, no se la sent, perquè ha optat avui dia per la renúncia a l’hora d’actuar com a agent catalitzador d’una unitat popular institucional en pro d’una governança porosa a les demandes dels moviments socials i de la ciutadania més desafavorida. I, diguem-ho tot, també és ben preocupant que des de la societat civil no s’aixequin veus col·lectives o singulars que els cridin, a tots, a l’alto. La imprescindibilitat de posar l’esquerra en mode resistència hauria d’obligar els líders de l’esquerra a deixar enrere tot el llast dels prejudicis acumulats. Davant del funcionalisme amoral de la ultradreta, que prou avantatge du pel que fa a la capacitat de penetració d’un discurs basat en el foment de la por i la mentida, les esquerres sobiranistes es miren el melic en un moment en què, llevat de les eleccions locals, els calendaris electorals no depenen d’elles. En conseqüència, no és admissible que el nostre país hagi de travessar el calvari del triomf del PP, de Vox i l’èxit d’AC, les conseqüències del qual seran letals per a les classes populars i la catalanitat, per, aleshores sí, cridar a sometent.

A les esquerres sobiranistes se’ls acaba el temps. La mateixa dimensió convertida en la clau de volta de l’èxit de la dreta en la mesura que a la socialdemocràcia, avui en els governs de Madrid i Barcelona, li serà impossible, encara que arribi a ser molt eficient, oferir solucions, per exemple, pel que fa a l’habitatge, a fi d’ancorar els joves en el sistema democràtic, a la mateixa velocitat que creixen les desafeccions. En aquest context, seria patètic que, en temps excepcionals, el debat sobre la necessitat d’un Front d’Esquerres Sobiranistes restés avortat per la indolència amb excuses ideològiques, històriques o de greuges passats. No val "anar tirant".