L’ombra d’un gran equip

No sabrem mai què hauria passat si el 2012 Pep Guardiola hagués decidit continuar entrenant el FC Barcelona. És una cosa que pertany al territori del futbol-ficció i als somnis humits de molts barcelonistes, però podem suposar resultats semblants als dels seus successors, Tito Vilanova i Luis Enrique. I no obstant, per justificar la seva sortida, Guardiola va pronunciar llavors una frase simple, més pròpia d’una separació amorosa: "Prendrem mal".

Un intuïa que abans de gestionar el futur d’estrelles com Piqué, Cesc, Alves o Villa, preferia no sortir a la foto, i més amb una junta que no li feia confiança. És privilegi de molt pocs deixar-ho quan estàs al cim, i m’imagino que anys després, quan no va renovar amb el Bayern, es va servir d’una frase semblant. Fast forward fins al 2025 i aquí el tenim: després de nou anys, Guardiola segueix al City. Per primera vegada en tants anys el seu equip ha començat a perdre i, sobretot, sense saber reaccionar.

Notícies relacionades

Radiografia de l'economia del Barça: "Hem passat de l'UCI a planta"

El Barça renova Ansu Fati fins al 2028 i el cedeix al Mònaco

Com a mostra, el partit contra el Madrid, on el City va ser l’ombra d’un equip, protegit tan sols per un porter fenomenal i un davanter intens. Hem vist i admirat el City tants partits jugant al màxim nivell, brodant un estil que ja és un art, que ara la seva pobra imatge ens resulta dolorosa. Sí, Rodri està lesionat, però no és excusa, i tampoc es pot parlar de deixadesa de l’equip, sinó més aviat de por, paràlisi, indecisió, com si de sobte oblidessin el que durant anys han perfeccionat. Sense extrems letals, sense un centre del camp que mogui ràpid la pilota, pot ser que als seus 33 anys De Bruyne fos la màxima expressió d’aquest vull però no puc: lent, cansat, absent, irrellevant.

Em pregunto si en els últims temps Guardiola ha pensat alguna vegada la famosa frase "ens farem mal", quan ha deixat sortir talents joves com Cole Palmer o Julián Álvarez, i ha mantingut els que ho han guanyat tot, fins i tot recuperant Gündogan. M’ho pregunto i amb la meva resposta d’alguna manera l’entenc: ens fem grans i ens tornem més sentimentals.