La segona vida dels cellers de Barcelona

No hi són totes les que hi ha, però en aquesta llista de cellers hi trobaràs un bé cada vegada més preuat entre els barcelonins: autenticitat. Refugis rurals de ciutat. Cellers de fusta que espetega. Cellers de veritat. I, al tercer vermut, cap a casa, que ens coneixem.

Antiga Gràcia

El Tano sempre a mà

Els esperits de la rumba de Gràcia es passegen per La Vermuteria del Tano (Joan Blanques, 17), una trinxera històrica a la qual només li falta un any per arribar als cent. És complicat entendre la història del veïnat sense tenir en compte aquest celler que fa cantonada i que sembla un bar de poble. A dins no pots resistir-te a l’encant d’un espai que conserva el toc de l’antiga Gràcia, la que encara pertanyia als barcelonins. I puc assegurar que la casa de Cayetano Gabernet, Tano, pertany a la gent del barri: a ningú més. M’hi presento un diumenge a dos quarts d’una del migdia i he de treure un llançacoets portàtil per trobar-hi un forat. El bar batega amb una intensitat euforitzant i les taules de marbre amb prou feines contenen les racions de conserves, les reines de la casa al costat del sacre vermut amb què s’ungeixen els pelegrins (en vas petit, fred i a seques). El meu detector de guiris s’avorreix: activitat zero. I la bilirubina se m’enfila cada vegada que faig un xarrup de vermut i m’empasso un seitó amb salsa coll avall. La Vermuteria del Tano viu en un altre temps, en una altra Gràcia, i per això és un dels llocs més estimats per la resistència d’un barri que està en el punt de mira de la gentrificació.

Sense pausa

Senyoriu barceloní

Hi ha una paret que és un altar a Lola Flores. "Si cada espanyol em donés 110 pessetes", diu en una falsa portada de l’¡Hola! En una altra paret, un cartell de La viuda andaluza, una de les icones del destape. Sí, a la Bodega Solera (Còrsega, 339) el nivell de conya és proporcional a la qualitat dels oferiments. És l’exemple perfecte de nou celler que vol ser modern sense perdre l’essència. A mig camí entre passat i present, s’alça aquest negoci que vol elevar l’experiència de celler sense fer-se l’espavilat. I ho fa amb una col·lecció de vins naturals infinita (500 referències). També es val dels formatges (més de 200 varietats) i els embotits (sobrassada de Xesc Reina obligatòria). I triomfa quan comença a treure platets satisfactoris, per disfrutar, que conviden a quedar-se i continuar demanant. Parlo dels pebrots del piquillo amb brandada de Jordi Vilà, de l’amanida russa amb maionesa de tonyina i freses de verat, d’aquella magnífica ventresca de tonyina amb samfaina i mongetes del ganxet... Sense presses ni incomoditats: el celler perfecte per a una cita.

Anxoves per a estona

La cripta del vermut

Els temps en què el Joan i la Rosa comandaven aquesta vermuteria històrica han quedat enrere, però a la Bodega J. Cala (Pere IV, 460) es manté tot inalterat. La nova gerència ha tingut l’encert de no fer-se notar, mantenir l’estètica del celler intacte i no tocar el producte estrella de la casa, l’anxova, un dels secrets més ben guardats de Sant Martí. Les files de botes de vi a granel encara hi són, observant la tonsura del personal des del mesozoic barceloní. Aquest celler és molt més que un celler; és patrimoni cultural del barri, de la ciutat, i mereix ser abordat amb la mateixa solemnitat que imposen esglésies i catedrals. Per això demano el complet, un pack a 6,25 euros que inclou olives farcides, la superanxova en mode papallona i un vas de vermut com manen els cànons: fred i a seques, res de rodanxes de cítrics o glaçons empipadors. Acompanyo la safata amb una tapa d’amanida amb trossets de pa i olives farcides a la superfície. Celler sense realçaments digitals. Celler de fusta que espetega. Celler de veritat.

Retorn a la vida

SALPICÓ I SANT TORNEM-HI

Diuen que la identitat dels barris barcelonins es dilueix, però encara queden rebels que lluiten aferrissadament contra la dictadura de les modes. Dels mateixos productors que van agafar les regnes de la Bodega Gol (Parlament, 10) i van rescatar la Bodega Manolo (Torrent de les Flors, 101), ara arriba la Bodega Vidal (Nou de la Rambla, 148), un altre històric del Poble-sec que s’hauria pogut convertir en una fleca degustació després de la retirada de les propietàries. Afortunadament, la nova gerència no ha tocat res de l’establiment original. La reina és la barra metàl·lica amb rajoles, perquè a la Vidal un hi va a dinar dret, sense dilacions ni sobretaules. És un bar de barri amb totes les de la llei i ho deixa patent en els preus. Tapes i copes de vi a 3,50 i 4,80 euros. Xifres sorprenents, tenint en compte la qualitat del menjar (del cuiner Roger Solé). Increïble el salpicó de capipota, deliciosa l’esqueixada, imperials les gildes. I, en els calents, em deixen estupefacte les tripes de xai amb toc d’allioli i les mandonguilles. La vella Barcelona ha tornat.

Guitarres en conserva

‘It’s only rock’n’roll’

uan David Huerta va assumir el relleu de l’històric Celler Ca la Paqui, un dels cellers més estimats del Clot, no tenia pensat convertir el local en una extensió del seu entusiasme pel heavy-metal. Però la pandèmia va fer màgia i va sorgir el Celler Pantoxa (Sant Joan de Malta, 53), el celler més original i divertit de Barcelona. Original perquè és un museu de records heavy-metal: pòsters firmats, fotos, estàtues, ninots, de tot. Divertit, perquè el seu loquaç propietari és únic en la seva espècie i conèixer-lo forma part de l’experiència. En aquest ambient tan Kerrang!, un pot empassar-se unes navalles amb emulsió del suc i els millors xampans. O un bacallà fumat amb perles de llimona i olivada i un vermut fet especialment per a la casa. Tot el que el David té de heavy ho té de bec fi: només accepta conserves de qualitat i té una de les col·leccions de destil·lats, vi i bombolles més boges de Barcelona.

Esmorzars de veritat

Notícies relacionades

El Tren Petit, avui a pas lent

Un passeig per la història de la sequera de Manresa

Mandonguilles populars

Quina olor que fa el Bar Bodega Can Ros (Roger de Flor, 303). Tant de bo Gwyneth Paltrow fes espelmes amb aquesta aroma. Olor de xup-xup, de salses reposades, de cigaló. Les millors fragàncies que se m’acudeixen un diumenge al matí. Mal dia per anar-hi: són les dotze del migdia i ja hi ha cua. Perquè després diguin que el brunch ha guanyat la guerra. Aquest és el meu homenatge a una casa que no sol sortir gaire a les llistes però que treballa amb l’ànima. El seu entrepà de mandonguilles en salsa és tant o més important que la Moreneta. I el seu arsenal de cuina tradicional i tapes és interminable. Croquetes, bacallà, calamars a la romana, truites... El millor de tot és que molts plats es poden demanar en ració grossa o petita, cosa que et permetrà tastar més i més coses fins que rebentis.