De París a Hollywood

Quan es fa la cloenda d’uns Jocs Olímpics, sempre hi ha algú de l’organització que, ple d’orgull, diu que han estat els millors Jocs de la història. Aquest any París no ha estat l’excepció, i malament rai si no fos així, perquè el fet que se celebrin cada quatre anys permet que es renovin els recursos esportius i de l’espectacle i ens enlluernem amb la novetat. Sí, la tradició fa que es continuï apel·lant a l’esperit del baró de Coubertin, al missatge de pau i igualtat que representa reunir esportistes de 206 països, però no és pas menys cert que el caràcter competitiu, a vegades per part de professionals amb contractes milionaris, ho converteix tot en una aposta de consum global on dominen les fórmules comercials.

Notícies relacionades

Flick se surt amb la seva: de l’avís dels egos al triomf d’«un equip»

El Barcelona enlluerna el València en una capsa de sabates

A part dels (pocs) rècords aconseguits i el munt d’imatges que s’han fet virals a les xarxes —la calma d’un tirador turc, el salt de perxa de Duplantis, la dolça ingenuïtat d’una gimnasta xinesa, la proesa aquàtica de Leon Marchand—, a París els Jocs Olímpics han pujat un esglaó més en el sentit de l’espectacle, i a més ho han fet amb tacte i equilibri, exaltant els nous competidors i celebrant les glòries passades. Així, un esportista d’elit retirat apadrinava cada competició amb els tres tocs d’un bastó (i ens recordava que el temps passa per a tothom), i després els nedadors, atletes i jugadors eren presentats un per un, i saludaven amb una consciència artística fins ara mai vista.

Les cerimònies d’inauguració i cloenda també van compartir aquesta tensió entre el passat i el futur. Les cançons clàssiques, els referents històrics i l’escenografia kitsch, tan francesa per moments, van conviure amb actes de provocació cultural i reivindicació feminista. A la cloenda, a més, tot aquest bagatge es va posar en mans de Los Angeles, és a dir, de Hollywood i de Tom Cruise volant pels aires, la qual cosa ens anticipa que en els Jocs del 2028 el show serà encara més dominant. Veient els estralls geopolítics que ens esperen, amb Donald Trump potser presidint la inauguració, començo a témer que allò no siguin uns Jocs de la Fam.