De Rijkaarda Hansi Flick

Territori esmunyedís, perquè, com la majoria, sé poc d’ell. Hi ha els que el coneixen només del vídeo d’una bronca al vestidor del Bayern de Múnic, i ho comenten convençuts que aquest Barça necessita mà dura. Després hi ha els que diuen "era l’entrenador que ens va destrossar amb un 8-2 a la Champions", quan es va certificar l’inici del gran declivi, com si amb ell trenquéssim un malefici.

Notícies relacionades

La fortuna somriu Sainz i Roma pateix una penalització

Flick fa brillar el Barça

Tot això és retòrica per automedicar-nos l’esperança. En el meu cas, la pressió d’una resposta i les ganes de fabular m’empenyen a una teoria. Em fico al cap de Laporta, doncs, i em pregunto per què va elegir Flick. Com sempre es busca repetir les històries d’èxit, la intuïció em diu que veu en ell un nou Rijkaard. El 2003, Rijkaard va arribar com a deixeble de Cruyff per reprendre el seu credo futbolístic (que havia malgastat Van Gaal). Ara la tradició s’ha d’actualitzar i Flick no ve com a deixeble de Cruyff, sinó com a lliure pensador de l’estil de Pep Guardiola, que com tots sabem és la reencarnació al segle XXI de l’ideari de Cruyff.

Encara avui, després de vuit anys del seu adeu, tinc amics de Múnic que l’enyoren. Tant a Alemanya com a Anglaterra, Guardiola ha creat escola i Flick en pren alguns detalls després de créixer amb Ralf Rangnick –com Klopp i Nagelsmann-. La seva proposta, doncs, serà la pressió avançada combinada amb el futbol de toc. Xavi potser ha sigut l’epígon del cruyffisme, una essència desposseïda de contingut. Flick podria ser un primer pas necessari per acabar trobant en el Barça un apòstol del guardiolisme.