Apunt

El relat d’una vida

Alexia e Irene levantando del trofeo de la Champions / EFE

Unes hores hores abans que Aitana Bonmatí i Alexia Putellas ens recordessin a San Mamés que el futbol és art, però també resistència al dolor, Irene Guevara, jove periodista d’El País, em recordava el dia en què li vaig demanar la seva primera crònica esportiva com alumna de la Universitat Pompeu Fabra. Va ser la final de Torí del 2022 en què el Barça es va estavellar contra un Olympique de Lió llavors encara inaccessible. Era un text esquinçador, on el patiment passava per sobre de les lletres. Després de l’impacte que em va provocar la lectura llavors, ja a classe, no vaig poder evitar preguntar-li si havia plorat escrivint-ho. No ho va poder negar. "Però avui tanco un cicle", em va dir abans de la final de Bilbao. El que es va emocionar aquesta vegada vaig ser jo. A les cròniques deixem trossos de les nostres vides.

Notícies relacionades

El Barça d’Aitana, d’Alexia, de Mariona –la seva pilota picada a l’1-0 quedarà per sempre a la memòria– de Patri o de Walsh, una oda a l’estètica, va combinar amb l’esperit guerrer de Cata i Ona Batlle, amb una la cara ensangonada que va ser la metàfora de l’esperit rebel d’aquest grup. Però també d’un temps que és un altre.

Els meus pensaments van tornar a la tribuna. Lloc on periodistes com Gemma Herrero, Danae Boronat o Patricia Cazón van obrir camí al seu dia entre recels i derrotes. Allà on les cronistes a San Mamés tancaven textos que mai oblidaran. Periodistes admirables com Laia Bonals (EL PERIÓDICO), Maria Tikas (Sport), Laia Cervelló (The Athletic), Edurne Concejo (La Vanguardia) o Clara Rodergas (L’Esportiu) confeccionaven el relat d’un equip inoblidable. Però també el relat de les seves pròpies vides. És el que va mirar de dir-me la Irene.

Temes:

Aitana Bonmatí Bilbao Alexia Putellas El País

Inicia sessió 0 Comentaris

Patri Guijarro: "Ja em sento més jo a la selecció, com al Barça"

El Madrid topa amb Luis Enrique