El Reial Vinícius Jr.

Abans del partit, em va trucar el meu amic Jordi Tomás, ja els vaig explicar, un d’aquests malalts culers que pateix per tot però, sobretot, veient guanyar el Reial Madrid. No perquè guanya sinó per com guanya. El treu de polleguera.

Em va dir si es quedava a veure el partit (per veure perdre els blancs) o acceptava la invitació d’uns amics per anar a sopar. Li vaig dir que anés a sopar, que el Reial Madrid no perdria i, per tant, passaria una mala nit. Va tirar el mòbil al mar i avui se n’assabentarà, suposo, del que ha passat.

Hipnotitza, sedueix, enganya

El Reial Madrid, ho vulguis o no (i hi ha milions de merengues que ho volen) domina aquesta competició. El Reial Madrid la va fundar. El Reial Madrid domina la història d’aquesta Copa d’Europa, convertida en Champions, que el seu president (i gairebé amo) Florentino Pérez vol convertir, no sé per què, amb el bé que li va, en una Superlliga rica, rica.

El Reial Madrid domina qualsevol escenari d’aquesta copa. El Reial Madrid domina, de vegades, fins i tot hipnotitza els seus rivals, els sedueix, els enganya. El Reial Madrid domina el joc. Perdó, el Reial Madrid domina el no jugo, perquè ahir a la nit, de nou, va tornar a sobreviure moltes estones a l’estil Etihad i, al final, va arrencar un empat, el mateix que el Manchester City en el majestuós i gegant Santiago Bernabéu.

Arribem a Madrid, doncs, per jugar una semifinal a partit únic. Ahir a la nit, a l’Allianz Arenas, un altre camp preció, l’únic que va quedar clar, patent, cristal·lí, és que els dos equips poden passar a la final. No serà el poderosíssim i històric Bayern de Múnic, sens dubte, com tampoc ho va ser el City, l’equip que s’espantarà per jugar-s’ho tot al Bernabéu.

Al Bayern, per pitjor Bayern que sigui, que ho és, sí, ho és, no li expliqui vostè això de la "por escènica", ni tan sols la mentida aquella de Juanito que "90 minuti al Bernabéu son molto longo" ni tampoc, no, que s’enfrontarà a la cofradía del clavo ardiendo.

Diguem-ho d’una vegada. Ahir a la nit, el Reial Madrid va ser, simplement el Reial Vinicius Jr. I punt. No hi va haver gaire cosa més. Bé, sí, aquesta altra història que han posat de moda a la capital del regne que l’èxit més gran de Carlo Ancelotti és haver convençut les seves estrelles que han de treballar, perdó, jugar, com a miners.

Carletto va estar a punt (amb el Reial Madrid, sempre és a punt, però no passa), de perdre el seu primer enfrontament amb el Bayern de Múnic, a qui ha guanyat sis vegades i empatat tres. Havia de ser un símptoma d’esperança per als alemanys (¡uf!, se m’anava a escapar per al campió alemany quan, el cert, és que el Leverkusen de Xabi Alonso els ha fet un bany), però va acabar, de nou, en empat.

Notícies relacionades

El VAR i Cabrera animen l’Espanyol

L’obra eterna de Sir Pep Guardiola a la Premier

Va ser, sí, el Reial Vinicius perquè tot el perill, tot el protagonisme, tot el lideratge, tot el futbol, tot el desequilibri i fins i tot els dos gols van ser seus.

I és que, tot i que li tinguem mania, és un futbolista fora de sèrie, és un prodigi, és llum i foc alhora. És Vinicius Júnior, a saber com seria el pare si Júnior és així de fabulós.