Massa intens

Ja s’apropa la primavera, i ho sé perquè el futbol m’estressa. Les últimes deu jornades, els sortejos clau i les eliminatòries que amaguen la glòria ja treuen el nas per la porta i jo em poso malalt. És tot massa intens. Fins i tot fa uns dies que fantasiejo amb un futur ideal en el qual pogués viure sense haver de guanyar diners, i només veuria futbol per plaer des d’agost fins al gener. Disfrutaria de debò, així ho sento: primer amb l’excitació estiuenca d’allò nou, després amb aquelles setmanes curioses de tardor en què els equips es van construint, i també amb alguna dosi de moderat patiment i del fred humit d’algun desplaçament, al principi de l’hivern. Però tot sense drames, perquè el definitiu quedaria sempre molt lluny. El definitiu el deixaria als joves, que encara conserven l’entusiasme necessari per mirar aquests dies el calendari i dir "ara ve el millor". Tot per a ells: del definitiu no voldria saber res i me n’assabentaria, a tot estirar, l’endemà mirant el teletext des d’un resort caribeny.

Ara no ve "el millor". Ara venen els nervis, l’opressió al pit i la sensació contínua que t’estàs morint. I a sobre, gairebé sempre, pagant per això.

En el meu futur ideal, admeto que podria veure una mica de futbol al juny, també, però en cap cas aquesta trituradora emocional anomenada play-off d’ascens. Podria veure partits solts del Mundial o de l’Eurocopa, però només els primers de la fase de grups, i de països petits, sense oblidar les precaucions davant els excessos. Del futbol em quedaria amb l’embolcall, amb el bo de debò, els cromos, la pilota oficial, les mascotes, les patxanguetes, els videojocs i tot això. I amb el resultat, quan me n’assabentés, si és que ho vull. Apostaria que així seria igual de feliç –dubto una mica d’això– que havent patit una llarga penitència durant tot el procés.

Notícies relacionades

Lamine imposa entre el tumult

Un partit de 42 minuts

Almenys m’agradaria desertar-ne durant un temps. He de preguntar com funciona en el futbol això dels anys sabàtics, si existeix algun conveni al respecte. I he de reconèixer que un dia vaig pensar que mai em sentiria així i que sempre estaria en la primera línia del foc. Ara atribueixo a l’edat aquells pensaments. Ja se sap, la típica bogeria de joventut. També vaig anar al seu dia a un concert d’Hevia, em vaig comprar una pilota de beisbol i vaig portar pantalons de campana. Allò de buscar emocions fortes en el futbol anava en aquesta mateixa línia d’inconsciència forassenyada.

Ara només vull emocions temperades. Dimecres, per exemple, vaig portar el meu fill a entrenar, vaig demanar un cafè per emportar i em vaig ubicar al sol, a soles, per veure’l tranquil·lament. Veure el meu fill divertir-se jugant a futbol és sens dubte la meva afició vital preferida. Era tan feliç allà, observant els seus controls i passes, amb el cafè tebi en una cantonada, amb el sol del capvespre tocant-me la cara... Era una meravella, perquè, a més, a la zona annexa al camp feien obres. Amb un lleuger moviment de coll podia mirar una obra i veure alhora el meu fill content. Em vaig esforçar a valorar la joia del moment. Només faltava que en lloc del meu fill fos el meu net qui estigués entrenant, i jo jubilat, perquè fos perfecte. "Quasi ho estàs aconseguint, Enrique", em vaig dir; "vas pel camí correcte".