"Encara falta respecte envers les entrenadores de pàdel"

¿Com va començar en el pàdel?

Com la majoria de persones, com un hobby, farà uns 18 anys. Venia del tennis i em van convidar a jugar un partit. M’hi vaig enganxar i ja no n’he sortit.

Hi ha molts casos com el seu actualment... ¿Per quin motiu creu que està triomfant tant aquest esport?

En gran part pel fort component social que té, el tercer temps. En segon lloc, les dimensions de la pista, que permeten arribar a la majoria de pilotes i sentir-se de seguida còmode jugant, i en tercer lloc, perquè és un esport en el qual des del primer dia pots competir i jugar partits. A mesura que s’avança té la seva dificultat tàctica i tècnica, però de primeres és molt agraït.

Espanya és un dels països on més es viu aquest esport.

Ara mateix és el lloc rei del pàdel. A Itàlia o a Suècia, per exemple, també ha crescut, però no al ritme que ho està fent a Espanya. Hi ha moltíssim talent en jugadors professionals i es posa molt afany a fer tornejos amateur, com el Women Padel Oysho d’aquest cap de setmana en què es van omplir totes les places de seguida. Espanya és un mercat molt fort per al pàdel.

¿En quin moment va deixar de ser un hobby per a vostè?

Mai vaig dubtar que volia vincular la meva vida a l’esport. Vaig començar pel pàdel adaptat, em fascina que sigui per a tothom de veritat. I a poc a poc em vaig anar involucrant en projectes. Jo ja era entrenadora de tennis i vaig començar a formar-me per ser-ho de pàdel. Vaig començar a competir també i vaig ser jugadora de la selecció catalana. Però si et dic la veritat, no sé com he arribat fins aquí, només sé que ho volia.

¿Quin diria que és el repte professional que més ha suat per tirar endavant?

Tots. He hagut de renunciar a moltes coses per arribar fins aquí. Sense anar més lluny, a tenir una vida familiar. Ser entrenadora de jugadors professionals implica moltíssimes hores i viatges. Portar una escola implica estar fins tard en el club... Però sempre li he donat prioritat a la meva feina perquè m’encanta i és la meva forma de vida.

¿Alguna dificultat pel fet de ser una dona?

He sentit moltes vegades: ‘Com pot entrenar aquest home una dona’, o ‘com pot ser que l’entreni aquesta dona, si jo la guanyaria’. Fent la vista enrere és quan més m’he adonat d’aquestes situacions, perquè mentre passaven jo sempre continuava avançant sense donar-li importància sabent que estava donant el meu 100%.

¿Són habituals aquest tipus d’actituds cap a les dones que són entrenadores?

Sí, i és estrany, perquè en la resta d’esports, els entrenadors es formen i òbviament són pitjors que els jugadors, perquè si no s’estarien entrenant, sinó jugant, però ningú els jutja com a menys competents per això. Falta encara una mica de respecte.

¿Nota que cada vegada li costa menys rebre aquest respecte?

Sí, sobretot gràcies a figures com les de Fernando Belasteguin, Pablo Lima, Martín Piñeiro o per exemple, ara mateix, la meva jugadora Lucía Sainz. Gràcies a ells se’m respecta cada vegada més, i els agraeixo enormement que hagin dipositat la seva confiança en mi. Però és una llàstima que no se m’hagi respectat des del primer moment que vaig fer classes. Agraeixo també al Club Laietà que fa 12 anys acceptés el repte de tenir una directora de pàdel a la seva escola, quan no era gens habitual.

¿Creu que havent-hi tantes dones que juguen a pàdel encara hi ha poques entrenadores?

Va evolucionant, però costa molt. Els horaris, per exemple, et porten a haver d’escollir entre altres prioritats com ara tenir fills. També em sorprèn que hi ha moltes jugadores que continuen apostant per entrenadors quan entre nosaltres moltes vegades som capaços de desbloquejar-nos i entendre’ns millor.

Notícies relacionades

El militar que lluita per l’or

Moyá fa saltar les alarmes sobre la presència de Nadal a París

¿Veu la seva vida lligada al pàdel per sempre?

Ara mateix no veig cap altra forma de vida. Com a entrenadora puc continuar aportant molt a moltes persones i m’agradaria donar als altres tot el que m’ha donat a mi en algun moment aquest esport.