Futbolistes del Barcelona

El filòsof català Josep Maria Esquirol té ull per a la nostàlgia, com la tenia Aristòtil. Simone Signoret deia (i després el va copiar José Luis de Vilallonga) que la nostàlgia és un error. I no: com diu aquell filòsof català d’aquests temps, feia anys que el Barça no executava així un partit, de cop, amb facilitat, amb energia sentimental adequada per acabar sense aclaparaments una feina que ara, vist el resultat, no només és estimulant sinó perfecta.

La nostàlgia, en el dir del filòsof, és la conseqüència d’una bona notícia: després de mesos en què guanyar formava part d’un treball ardu, a la fi Xavi pot xerrar amb el jutge de línia amb la tranquil·litat d’anar per davant al marcador. Veure’l sospirar, al final del partit, com si fos un noi sortint de la primera pel·lícula d’adults, arriba al cor dels que l’hem vist plorar amb llàgrimes seques en els pitjors exemples de la temporada.

La novetat no és només la netedat amb què l’equip es va esbandir de sobre la nostàlgia dels partits ben guanyats, netament, amb la sensació que res se li anava a imposar com a sorpresa fosca. La novetat és que el Barça, a la fi, s’ha sentit amo del joc, més fet per guanyar que per lamentar-se, de manera que el conjunt, és a dir tots els futbolistes, es van sentir partícips d’una possibilitat factible: guanyar.

El Barça dels mesos recents va ser sempre a la vora de la derrota després d’haver fingit amb la golejada. Equips fins i tot menors, en ambició i en joc, que el conjunt de Bordalás, van arraconar un Barça triomfant i el van acorralar fins a resultats depriments que van portar, a la fi, a la dimissió posposada del tècnic.

Les coses van començar a canviar a Nàpols, com si un buf de raó pura fes avançar els futbolistes en qualitat i en esperit de futur. Xavi Hernández no juga els partits, però els pateix, i aquesta successiva derrota moral que l’ha portat contra les cordes sembla haver sigut alleujada primer en aquell partit italià, en què l’equip va jugar un partit formidable, i ara davant el Getafe, que en la primera part de La Liga va mirar d’humiliar, amb èxit, un equip que venia de l’alegria d’aconseguir un campionat.

En el futbol no juga la venjança, sinó l’alegria de guanyar, i aquella humiliació que va ordir Bordalás ha quedat ara resolta en un partit que semblava fet per tornar a somiar, en el joc, en l’alegria de guanyar. S’ha aconseguit amb serenitat, amb orgull, amb convicció futbolística.

Una obligació

Notícies relacionades

"La regla és un signe de salut"

Kirsty Coventry, una dona al capdavant de l’esport mundial

S’ha fet tot això amb futbolistes del Barcelona. És a dir, en cap moment, des del porter fins a la punta de l’atac, cap d’ells va deixar de tenir al cap de jugar la idea fixa que se li suposa un jugador d’aquesta pertinença: que el joc és seu, perquè és del Barcelona. No és una improvisació o una desgana, és una obligació ètica i estètica pròpia de futbolistes del Barcelona, aquell equip que va ser de Kubala, Messi i Guardiola, i Xavi.

Futbolistes del Barcelona, que és molt més que un jurament: és l’efecte d’una ètica que, com assenyalava el filòsof Esquirol, obliga a guanyar i a divertir-se, a no rendir-se: a ser el Barça, l’equip d’abans, el conjunt que sempre és més important que el present perquè el seu avenir és la probabilitat de l’alegria.