¡Hola! ¡hola! començaaaaaaa ¡la Champions!

I ahir a la nit, la Champions li va rendir, sí, homenatge al gran Pepe i, segur, va ajudar Paco González a recuperar-se davant del micròfon perquè el Pepe era de tots i perquè, segur, com va reconèixer el Paco, és per aquí, el sento, gairebé el veig, i sé que m’ajudarà que no em tremoli la veu i, sobretot, que no torni a plorar.

Sé que no va ser així, ho sé, però jo vull interpretar, possiblement pel carinyo, la devoció, l’admiració i tot el que vaig aprendre del Pepe, que el Barça va voler participar a la seva manera, que és amb futbol i gols, al record del mag de la publicitat a la ràdio, de l’home que tant et venia un puret, com pipes Facundo «un placer de este mundo», com una desbrossadora Stihl. Va explicar Manolo Lama que un dia, a Los Cármenes de Granada, se li va acostar un pare i li va dir que li expliqués al Pepe que «el meu fill ha demanat una desbrossadora Stihl a la seva carta als Reis Mags».

El Pepe era la veu cantant de la COPE, com Xavi Hernández ho és d’aquest Barça renovat. El Pepe era el to, el càntic preciós i precís, com ho és Joao Félix en aquest Barça que aspira a tot. Cert, anem a poc a poc que encara no s’ha enfrontat a (gairebé) ningú. El Pepe era la pausa, la que li dona De Jong a aquest conjunt. El Pepe era la precisió, la que tenen els puntes blaugrana. El Pepe era la seguretat que, amb ell, guanyaves segur. El Pepe, va explicar el Paco, era el tipus que millor se sabia envoltar de bona gent. Mira, com el Xavi.

Aquest Barça enamora. Cert, encara han de sortir els Miures a escena. I aquest Barça goleja sense posar de titular Yamal en cap dels dos últims partits quan el nen s’havia convertit, amb el Barça i Espanya, en el ‘rookie’ d’Europa i no aquest Vermeeren, de l’Anvers, que Overmars ens va anunciar com el futur Iniesta i/o Xavi.

¡Aquesta rabona de Cancelo!

Però, sobretot, sisplau, tinguem amb aquest Barça el punt de sensatesa, de seny, de paciència, de pausa, que tenia el Pepe en tot el que feia i deia. El Pepe era la cola, el ciment, de la COPE en un món de bojos, de cantaires, de tipus sense pausa. Ell era el còmit, el tio que colpeja el tambor (era músic, era cantant) perquè els remers del micròfon no perdin el ritme.

Notícies relacionades

La sort va salvar Fermín

Un gran Quique Llopis es torna a quedar a un pas de la medalla

I el Pepe era tan bo, tant, com aquest filigraner Cancelo, que va centrar de rabona ¿exagerat, no? en el minut 24, però tan útil, tan resolutiu, tan precís, tan realista, tan eficaç com aquest Gavi que va interrompre una contra, en el minut 36, i es va guanyar una targeta groga al parar, com fos, Keita.

Tots els Pepes són necessaris. I estimats. I admirats.