Reial Sacietat

El meu amic Jordi Bosch, al ‘Diari de Girona’, escrivia sobre uns coneguts argentins que disfrutaven més de la derrota del rival que de les mateixes victòries. Em descobria el terme Schadenfreude, «el sentiment màxim de satisfacció provocat per la desgràcia o el patiment dels altres». D’això tractava la semifinal de dimecres, i també de la revalorització immediata d’una Lliga que hauria semblat descafeïnada si el Madrid hagués arribat a la final (i l’hagués guanyat, per descomptat).

Relaxats, doncs, i cansats de tanta rua i tant sopar i tanta celebració, els blaugrana es van plantar a la gespa als acords de Guns N’ Roses per ballar un minuet que Mateu Alemany contemplava des de la llotja després d’haver interpretat el paper del fill pròdig en una versió sui generis en què torna a casa sense gairebé haver creuat la porta per anar-se’n. Certament, aquest club és un autèntic vodevil, una il·lusió, una ombra, una ficció sense base real, en què sorgeix la parafernàlia del minut 10 per reclamar el somni de Messi i també la pràctica impossibilitat de fer front al ‘fair play’ financer, més encara si, com sembla, els ingressos per l’exili a Montjuïc, sumats a les despeses per jugar al Lluís Companys, sumades a la desafecció de l’afició pel preu dels abonaments de temporada, ens donen el resultat d’allargar encara més l’agonia pressupostària.

Notícies relacionades

Míchel, hospitalitzat d'urgència per un problema de salut

Alberto Puig, ‘team manager’ de l’equip Honda de MotoGP: "Honda no va pretendre mai retenir Marc Márquez amb diners"

Però bé. Es tractava de passar el tràmit per arribar a la festa. El Barça (podríem consultar l’hemeroteca), quan es veu campió es relaxa fins a extrems inaudits. És normal, per descomptat, els passa a molts (però no tant), i històricament només s’ha competit de veritat quan al paisatge després de la batalla s’entreveia una Champions o ves a saber quin rècord a batre. Aquesta Lliga ja ha satisfet, realment, la fam blaugrana. Ara, dieta per poder fer front als equilibris i els daltabaixos del ‘mercato’.

No va existir la voluntat estètica i ètica de voler alçar la copa de la Lliga després d’un triomf. ¿Per a què? Era només l’aperitiu amarg previ a l’eufòria. ¿Eufòria? Bé, poqueta. Res a veure amb els fastos d’anys enrere. A tot estirar, un Xavi peripatètic llançant piropos a Laporta i un Busquets desencadenat a la grada d’animació, com a prolegomen de l’adeu definitiu la tarda de les eleccions. Cantaven: «Només entrar a la grada, em vaig enamorar». A veure com sona Un dia de partit en un Olímpic ple a vessar de turistes.