COMIAT DESPRÉS DE 40 ANYS DE RÀDIO

De la Morena: «Soc un impostor, me’n vaig abans que em descobreixin»

  • ‘Josera’, un dels reis de la matinada radiofònica esportiva, es va acomiadar ahir amb un programa entendridor guiat pel golejador atlètic Gárate, el seu ídol quan era petit

  • «No apagaré el transistor mai a la vida. La ràdio és un vici que ni vull ni em trauré mai», va afirmar el periodista, que va assegurar que buscarà la parelleta amb Laura

De la Morena: «Soc un impostor, me’n vaig abans que em descobreixin»

ONDA CERO RADIO

7
Es llegeix en minuts
Emilio Pérez de Rozas
Emilio Pérez de Rozas

Periodista

ver +

Vaja, la seva última nit després de 40 anys i tenia la veu mig trencada, no afònic, però quasi. Ronca, un efecte que encara li donava més to de comiat. José Ramón de la Morena (Brunete, 1956), que, aquí on el senten, perdó, el sentien, era un nen del Reial Madrid però que, ben aviat, per culpa de la tia Andrea, que era com la seva àvia, es va convertir a la fe matalassera fins a l’extrem que li van obrir el Wanda, de nit, de matinada (va començar a les 23.30 hores, com sempre, i va acabar a les 02.23) per fer el seu rodó programa de comiat, va reconèixer ahir a la nit, entre rialles còmplices, quan el seu ídol José Eulogio Gárate («jo de petit només volia entrevistar Gárate») va elogiar (com tots els que van aparèixer al programa) la seva professionalitat, la seva personalitat i la seva trajectòria, que ell «en el fons, només soc un impostor i, abans que em descobreixin, toco el dos».

La veritat és que el programa va ser meravellós. D’acord, sí, és clar, evidentment va tenir un puntet de melindrós, però tots els oients estàvem d’acord amb el to (i els elogis). Va ser una manera de repassar l’àlbum dels records d’un dels grans de la ràdio espanyola, més ben dit, de les matinades. «Avui acomiadem l’últim radiofonista d’Espanya, l’últim capaç de fer un programa d’autor», va dir Roberto Gómez, el seu millor amic, que li va agrair la seva amistat i lleialtat al llarg de 42 anys «i també la confiança que vas dipositar en mi, però vull recordar-te que vaig ser jo qui abans et va atorgar la meva confiança, ja que vas ser el meu becari».

El gran Bustillo

El gran golejador Gárate, l’immens rematador de cap («jo, al pati de l’escola, era incapaç de tocar la pilota amb el cap, ¡incapaç!»), va ser el pigall de De la Morena la seva última nit, l’home amb qui va desenvolupar la seva última actuació. Bé, tothom sap que l’autèntic àngel de la guàrdia de ‘Josera’, el seu company de l’ànima, el seu assistent, l’aconseguidor, és el gran Carlos Bustillo. «Mira, Bustillo, per a tu tinc les meves últimes paraules, o quasi: tu, per les teves creences religioses, fa temps que et vas guanyar el cel, però la Terra, el que es diu la Terra, te l’has guanyat de sobres amb el que m’has aguantat i per tot el que m’has ajudat en aquests anys».

La primera connexió del programa va ser amb Joan Laporta. «Aquí estem, tu i jo, vivint una segona joventut, rejovenits, encara no sé per què te’n vas, però et desitjo el millor perquè a tu t’agrada l’ésser humà, et trobaré molt a faltar», li va comentar el president blaugrana. «Sé que t’agradaria que, en aquest últim programa, et digués que hem renovat a Leo Messi, però no t’ho puc dir perquè, tot i que estem tranquils, encara no està firmat. Ho sento, de debò», li va comentar Laporta amb un to meravellós després del suggeriment de Josera de «comenta’m una primícia, va».

Mentre de fons sonava «Adiós, muchachos», de Carlos Gardel, va aparèixer Rafa Nadal, acabat de baixar del seu iot després d’unes petites vacances. El tennista va assegurar que ho havia passat malament per superar la seva última eliminació a Roland Garros («fa molt temps que vaig assumir que no sempre es guanya») i li va agrair al periodista «haver narrat, durant tots aquests anys, tants i tants èxits dels esportistes espanyols, jo crec que nosaltres sense tu no haguéssim sigut els mateixos».

Després, De la Morena va saltar a la gespa del Wanda, «que és nova i està preciós», per fer una xerrada meravellosa amb dos porters com Abel i Esteban, que van recordar, igual que havia fet Gárate («els marcatges que els centrals ens feien a nosaltres sí que eren marcatges, t’acompanyaven fins i tot al lavabo i anaven contra tu: o tocaven la pilota o se t’emportaven per davant»), que el futbol ha canviat una barbaritat. «Jo recordo una vegada, al vell Atocha», va explicar Abel, «que un espectador em va agafar pel cabell just quan anava a treure de porta. ¡Si és que la xarxa de la porteria gairebé entrava a la grada!» «Jo el que recordo és tot el que ens cridaven. Un dia, a Sevilla, estava escalfant al ‘Mono’ Burgos i un tio des de la tribuna em va cridar: ‘¡però tu, Esteban, ¿ets un porter o un termos? Només serveixes per escalfar!», va explicar el matalasser, que havia vingut d’Oviedo.

Tot va tenir, sí, un aire intimista com havia de ser en algú que, de vegades, ha intentat fer poesia a la ràdio, tot i que no sempre ho va aconseguir (insisteixo en el to, de vegades, melindrós). Però tot va ser molt real i autèntic. Va aparèixer, és clar, ‘Cholo’ Simeone des de la seva casa d’Eivissa. «¿Que com li explico a la gent que som de l’Atlètic? Doncs de l’única manera que es pot explicar, Josera, dient-los que som de l’Atlètic perquè és un sentiment».

«Sé que avui voldries que et donés la primícia que hem renovat a Messi, però encara no puc dir-ho»

Joan Laporta / President del FC Barcelona

I, de sobte, poc després que sonés a tot volum el quasi-himne de l’Atlètic, el ‘Motivos de un sentimiento’ de Joaquín Sabina, va emergir, «des del purgatori», tal qual, Jesús Gil y Gil en un muntatge espectacular en el qual, utilitzant talls de temps passats, el monarca de Marbella mostrava el seu orgull per com el seu fill Miguel Ángel i Enrique Cerezo van acabar ressuscitant i convertint en campió el seu Atlètic.

Quiet, sa Majestat

I va ser llavors quan, almenys jo, ens vam assabentar que el fill de Gil y Gil no només no veu els partits del seu Atlètic, sinó que es passa els 90 minuts que dura el partit, o més, anant a esglésies i ermites per ajudar-lo a guanyar. I quan vam saber que, al minut 89 de la final de la Champions de Lisboa (4-1 per al Reial Madrid), el rei emèrit es va aixecar a la llotja quan els matalassers en guanyaven 0-1, amb gol de Godín, i li va dir a Cerezo «som-hi, president, hem d’anar baixant per entregar-los la copa». I Cerezo, amb la seva característica serenitat, li va dir: «No corri, sa Majestat, no corri, que això és futbol i això va per llarg, encara no ha acabat». I va rematar Sergio Ramos (90-3) i, després, Bale, i Marcelo, i Cristiano Ronaldo. Cerezo es va fer de l’Atlètic perquè, en el primer videoclub que va muntar, tenia com a clients a la meitat de la plantilla blanc-i-vermella.

Van acabar, és clar, regalant-li una samarreta «de seda, ¡és de seda!» de l’Atlètic amb el seu nom gravat, «gravat perquè no te la treguis i la venguis», va matisar Cerezo i, per descomptat, desitjant-li tota la sort en la seva nova vida «perquè, tot i que no t’ho creguis, hi ha vida més enllà de la ràdio», li va dir Miguel Ángel. «Tranquil, Miguel Ángel, que jo seguiré aquí, no apagaré el transistor, aquest és un vici que ni vull ni em trauré mai».

A buscar la parelleta

Es van acomiadar i li van desitjar tota la sort del món companys com Jorge Valdano, Perico Delgado, Manu Carreño i Juanma Castaño. «Primer», va comentar Castaño, «vaig ser molt fan teu. Després vaig tenir el privilegi de ser el teu company i treballar amb tu. Més tard vam ser fins i tot rivals, cosa que mai hauria imaginat i sempre, sempre, m’he sentit molt a gust al teu costat. I a partir d’ara espero ser el teu amic per al que vulguis i necessitis».

Notícies relacionades

Així s’anaven apagant 40 apassionats anys de vivències i ràdio de matinada. Va ser llavors quan De la Morena va reconèixer que el moment més bèstia i vibrant es va produir al desembre del 2007, quan, al costat de Fernando Alonso i Víctor Manuel, van baixar, 600 metres sota terra, al pou Nicolasa, a les mines de Mieres, per fer i cantar un programa amb els miners, «que ells sí que són dignes d’admirar» i de guanyar-se, probablement, tots i cada un dels compliments que ahir a la nit va rebre l’últim autor de la matinada.

¡Ah!, se m’oblidava, Josera, que es jubila perquè vol estimar encara més Laura Vázquez i el seu petit José Ramón, va anunciar que, quan pugui, és a dir, avui, es posa a buscar la parelleta. Ja té feina. També de matinada. O no.