La mort de Bottecchia, el ciclista antifeixista

Ottavio no va aprendre a anar amb bicicleta fins que va fer els 20 anys. Va ser durant la Primera Guerra Mundial. Va ser mobilitzat i el van destinar als ‘Bersaglieri’, un cos de la infanteria italiana famós per realitzar gairebé tots els seus desplaçaments amb bicicleta. La seva fortalesa i velocitat van provocar que se li assignés la missió de portar missatges per les línies italianes. Una tasca perillosa que va estar a punt de costar-li més d’un disgust. Però va tornar a casa intacte, tot i que més prim, després de passar tota mena de penúries.

El Giro de 1923

Enmig d’aquella bogeria va néixer un amor descontrolat per un esport que va continuar practicant a la seva terra fins aconseguir prou nivell per competir el 1923 en el Giro d’Itàlia. Malgrat la seva inexperiència va aconseguir un sorprenent cinquè lloc, però sobretot va despertar la curiositat dels germans Pelissier, que el van allistar immediatament per a l’Automoto, el potent equip francès que en aquell moment exercia el control del Tour. La seva contractació va suposar cert desconcert entre la crítica. Expliquen que van influir diversos factors en aquesta decisió: d’una banda, la necessitat de buscar gregaris que es moguessin en terrenys molt diversos i que no tremolessin davant la gran muntanya i, alhora, promocionar la marca al mercat italià, on Automoto tenia importants interessos.

Tot això va portar un inexpert com Bottecchia a l’equip més fort del moment, on va connectar immediatament amb els Pelissier i amb l’organització del Tour per a qui l’italià era tot un personatge. Tímid, discret, educat, modest, silenciós. Parlava poc el francès, suficient per reclamar que reposessin cafè, plàtans i per donar les gràcies per qualsevol cosa. Poca gent sabia el que passava pel seu cap. Els germans Pelissier, de marcada personalitat i enemistats tradicionalment amb el món, el van protegir i van cuidar com si fos un d’ells.

Recital al Tour de 1924

Aquell mateix any, en la seva primera incursió en el Tour, Bottecchia va impressionar tothom. Segurament va ser el corredor més fort de la carrera, però tenia clar que es devia als caps de files. Va vestir de groc sis dies (el primer italià a fer-ho en tota la història) i va guanyar una etapa abans que el líder de l’equip, Henri Pelissier, agafés el relleu i comentés al podi de París un vaticini sorprenent: «El pròxim any serà d’Ottavio». Bottecchia ja tenia 28 anys i havia assumit el seu paper secundari, estava content amb el que tenia i no entrava en els seus plans ascendir en l’escalafó de l’Automoto.

Però ho va fer. Afavorit per la retirada dels Pelissieren meitat de la carrera, embardissats en una guerra amb els organitzadors del Tour, l’italià va oferir un recital el 1924. Va vestir de groc des del primer dia fins a l’últim i va deixar triomfs d’etapa grandiosos com aquell en el qual va arribar a Luchon amb mitja hora d’avantatge després d’ascendir l’Aubisque, Tourmalet, Aspin i Peyresourde. Itàlia va embogir amb la seva victòria i fins i tot la ‘Gazzetta’, plena d’orgull, va fer una col·lecta entre els seus lectors per entregar-li una prima extra. La primera lira d’aquella iniciativa va sortir de la butxaca de Benito Mussolini.

Ja era el primer gran heroi de la història del ciclisme al seu país, el jove a qui tothom volia conèixer, saludar, tocar. Un orgull nacional. Però llavors Itàlia va descobrir un secret: Bottecchia era socialista. L’heroi del jovent del país, el modest paleta que havia humiliat els francesos en la seva pròpia carrera, no era feixista, com s’exigia al seu temps. Un terrible pal per al règim que, fidel al seu costum, el va assenyalar i li va girar l’esquena. També ho va fer la premsa en bona mesura. Les seves actuacions es van deixar de celebrar amb l’entusiasme habitual. Fins i tot el Giro, la carrera que recorre la seva terra, li va tancar les portes. Mai més va tornar a disputar aquella carrera. El seu cinquè lloc en la seva primera incursió va ser la seva única presència en la ronda italiana.

Els seus triomfs incomodaven malgrat que Bottecchia, sempre discret, no feia apologia de les seves idees ni es llançava a pregonar el catecisme socialista pels carrers. En aquest sentit no suposava un perill. El problema per a Mussolini i companyia és que es convertís en un símbol per als antifeixistes.

Segona victòria a París

Un any després, el 1925, Bottacchia, que ja tenia 30 anys però vivia una esplèndida maduresa, va repetir triomf al Tour. En aquella edició va tornar a deixar moments gloriosos com quan a vl’Izoard a baixar a pocs metres del final i va traspassar la línia de meta empenyent la bicicleta mentre entonava una marxa militar italiana. El seu últim moment de glòria absoluta perquè tot es va complicar a partir d’aquell moment. El 1926 va haver de retirar-se enmig d’un terrible temporal de fred i pluja. Va córrer tot i estar malalt i el seu cos va dir prou al Pirineu. Aquella renúncia li va fer molt mal, li va afectar al seu orgull i el va apartar durant un temps de la bicicleta.

L’hivern següent, el seu germà petit va morir atropellat en una carretera pròxima al poble i la tristesa d’Ottavio es va fer cada vegada més evident. Portava sempre el dolor per dins, incapaç de manifestar-lo d’una altra manera que no fos amb el silenci. Només Alfonso Piccin, veí i company a l’Automoto, aconseguia alguna confessió sempre en veu baixa.

El temor i la sospita començaven a rondar pel seu cap. El món no deixava de complicar-se i ell tenia la sensació que estava mal situat. Es va plantejar marxar a viure a França, però li feia mal sortir del seu país. Els seus pares ho van haver de fer quan era molt petit i sabia el dolor que comportava la decisió. Amb els estalvis es va comprar una casa, es cuidava de la família i potser aviat trobaria la persona amb qui formaria la seva.

L’assassinat

Tot va desembocar el 3 de juny de 1927. Aquell dia un agricultor va trobar ajagut al costat de la carretera, a prop de San Martino, el cos agonitzant d’un home. El va reconèixer immediatament. Era Ottavio Bottecchia. Tenia el crani trencat. La seva bicicleta descansava recolzada en un arbre a trenta metres d’allà. El capellà del poble li va donar l’extremunció en un bar abans de ser traslladat a un hospital de Gemona, on va morir als 12 dies envoltat de misteri. Ningú sap què va passar aquell matí. Només que Ottavio, que preparava un nou assalt al Tour, va passar a buscar Piccin per casa seva per sortir a entrenar però que va renunciar perquè tenia coses per fer.

La investigació es va tancar amb rapidesa i va concloure que una insolació havia sigut la causant del fatal accident. Segons això, Bottecchia va perdre la consciència amb tan mala sort que es va colpejar al cap de forma mortal. Però la bicicleta recolzada a l’arbre reflectia massa dubtes sobre aquesta teoria a la qual es va abraçar l’oficialitat. A la Itàlia de Mussolini era convenient acatar i no sospitar.

Uns anys després, l’amo de la vinya on van trobar Ottavio va confessar que aquell matí havia trobat un ciclista robant-li raïm i que, per fer-lo fugir, li va llançar una pedra prou grossa, amb la mala sort que li va tocar al cap de manera letal. Va explicar que, espantat, va arrossegar el cos fins a la vora de la carretera i el va deixar allà.

Confessió a Nova York

Notícies relacionades

Van der Kuijlen: míster PSV

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

Aquesta versió també coixeja, ja que el juny no és època de raïm i les ferides del ciclista no semblaven producte d’una simple pedrada. Un marit gelós, la màfia, un boig amb qui es va creuar... Plovien especulacions, segurament per ocultar la versió més versemblant. A Ottavio Bottecchia el van matar per la seva manera de pensar. Segurament els ‘camises negres’ es van creuar amb ell aquell dia de manera accidental o potser podria ser una trobada més planificada.

És possible que l’estrany atropellament del seu germà uns mesos abans fos un senyal, un avís del que li podria passar a ell. Deu anys després de la seva mort, un malfactor d’origen italià ferit en una baralla als molls de Nova York va confessar a la policia que anys enrere els homes de Mussolini li havien encarregat l’assassinat de Bottecchia. L’home, que sentia que es moria, no volia anar-se’n sense revelar un secret que el turmentava. Ottavio Bottecchia, sempre reservat, es va emportar amb ell la solució al misteri sobre la seva mort.