Un any de cine

Vivim un any de cine, i podria adornar-los aquesta sentència, però el cert és que el 2025 ens està deixant tal capa d’encert, que gairebé tot el que és criticable queda tapat d’un convincent abric de resultats que no deixa espai que creixi el més mínim indici de conflicte o de dubte. El primer equip, el seu quadre tècnic sencer amb un Hansi Flick monumental al capdavant, una comissió esportiva poc intrusiva i una directiva respectuosa, estan obrant el miracle, i el cert és que l’afició l’està vivint primer amb certa sorpresa, no ho neguem, però també amb un orgull que ja ni recordàvem.

L’explosió d’alegria i de joia que es va viure a Sevilla, abans, durant i després del partit, és una cosa que feia anys que esperàvem. Unió en sentit absolut pels carrers, bones cares, seguretat en la mirada i fins i tot trobades casuals i molt afables que vaig tenir l’oportunitat de presenciar entre algun membre de la junta actual amb algun futur presidenciable (hi eren tots) a l’empara de la Giralda, paraules d’ànim i de confiança entre els uns i els altres, barcelonisme en sentit absolut.

Entre el cel i la paciència

De cine. Un exèrcit, el culer, amb el qual no podrien ni les tropes de l’embogit comandant Walter E. Kurtz a la mítica Apocalypse now de Coppola. Una família, la culer, que no es deixaria impressionar o atemorir ni pels Addams mateixos, amb la inefable Morticia, al capdavant i els seus desagradables fills, Dimecres i Pugsley.

Notícies relacionades

Espanya resisteix el setge alemany i se la jugarà a la tornada a Madrid

La pràctica de l’esport puja en els més grans de 75 anys

I és que el Barça, en el sentit més ampli i coral, ha despertat, i aquesta és la pitjor notícia dels seus rivals, i tornem després de molts anys d’espera a ser aquest Tots units fem força que diu l’himne i havíem desatès entre desordres i exilis.

Hi ha dues finals de temporada: o ho guanyem tot tal com jo crec, i viurem Tres metros sobre el cielo (aconsellable pel·lícula de Mario Casas i María Valverde), o haurem de ser pacients, ja ho saben, i com va fer Warren Beatty a El cel pot esperar esperar amb un somriure que arribi el nostre gran moment definitiu... Que arribarà.