Maradona: la vigília eterna

En aquestes hores que es van témer finals, una part d’aquestes veus recalcitrants va donar curs al seu penediment per haver sigut tan durs amb el jugador que més alegries ha donat al país. Mentre el doctor Leopoldo Luque extreia a l’excapità de la selecció campiona del món la sang enquistada entre el crani i el cervell, totes aquestes emocions van convergir en una Argentina que fa del futbol una religió profana, amb la seva Església maradoniana. El Deu tampoc és diferent dels seus semblants: estima i després odia, diu i es desdiu, jura i abjura.

Quota d’alleujament

«Diego està bé, amb analgèsia, estem mirant que es recuperi progressivament. La primera impressió sobre el seu ànim és favorable, però difícil d’avaluar. Quan li retiràvem el drenatge reia, em mirava i m’agafava la mà. Hem avaluat paràmetres neurològics i són molt favorables», va dir Luque i hi va haver raons per respirar amb una quota d’alleujament. Maradona, va remarcar, no hauria de tenir «cap tipus de seqüela». Ja és dur a la vista veure’l ranquejar. Els paràmetres de laboratori fins i tot van millorar. 

A 44 anys del seu prodigiós debut professional amb Argentinos Juniors, del qual no existeixen imatges fílmiques, només relats i una professió de fe de molts que diuen haver «sigut allà», en aquesta petita i desgavellada pista de tribunes de fusta on no caben tants testimonis declarats, Maradona és una símbol omnipresent, un holograma, un esperit. ¿Com seria una vida sense la seva ombra i el seu balboteig? 

El missatge de Messi

 «Diego, tota la força del món. La meva família i jo et volem veure bé al més aviat possible. ¡Una abraçada de cor!», va escriure Leo Messi. L’home que ha heretat el seu regnat s’havia mantingut en silenci durant l’aniversari 60 de Maradona. El seu missatge va posar les coses al seu lloc. No hi ha un abisme entre ells. Molts dels qui estimen l’exastre o el coneixen en profunditat tornen a dir gairebé el mateix que després d’altres de les seves postracions de risc.

A diferència de les recurrents expressions de desig de ràpida recuperació, Hugo Maradona, que també va tenir el seu efímer reconeixement com a futbolista en la mateixa selecció juvenil de la qual va sorgir Fernando Redondo, va confessar que aquesta vegada, a diferència dels altres incidents de salut «va tenir por» per la sort del seu germà.

El desig del germà

Notícies relacionades

Alcaraz baixa al fang a Montecarlo per ficar-se a quarts

Jornada de nit al Barcelona Open Banc Sabadell

«Cal pensar bé el que es farà d’ara endavant i crec que, després d’aquest ensurt, aprendrà a cuidar-se», va dir. Això ja s’ha sentit tant com a expressió de desig que sembla anar a contramà de la mateixa naturalesa del Deu. «A Diego cal cuidar-lo. El meu germà té un caràcter molt particular, no és fàcil canviar-lo. Ara depèn d’ell començar a cuidar-se o continuar sent el rebel de sempre», va afegir des de Nàpols.

 El periodista Hugo Asch sol dir que Messi «és l’orgull de la perfecció, l’èxit en el Primer Món (Europa), la genialitat». Però fora de la pista, la seva figura s’esvaneix. No importa. En canvi, Maradona és una genialitat irrepetible, per a les coses bones i per a les coses dolentes, a tot arreu. Ja no pot oferir miracles. «Funciona com el símbol d’un passat ideal que ja ens queda massa lluny». Mentre intenti protagonitzar el mite de l’etern retorn, una societat reaccionarà de la mateixa manera, sempre igual a si mateixa.