Visita papal
Lleó XIV té la seva fórmula
Un dels molts encerts del pas de Lleó XIV per Barcelona ha estat la fórmula bilingüe. Responia a la realitat de Catalunya molt millor que la immersió lingüística o la quimera arcaica del monolingüisme. Tal vegada el Govern de Salvador Illa podria aprofitar aquest exemple per deslligar-se dels dogmes lingüístics propis del nacionalisme que van saturar el procés, ara a l’UCI del desastre col·lectiu, després d’haver trastocat al límit el mapa polític català, segons ens indica la demoscòpia.
El procés ha dividit tant que, segons va perfilant-se un futur parlament autonòmic, ja se li pot atribuir un bloqueig institucional equiparable a un col·lapse. La confusió de l’electorat és tan intensa que comporta el risc de la despolitització de manera que –com diu Marcel Gauchet– es perdi el sentit de pertànyer a una comunitat política. Així emergeixen els feus i les tribus.
Per paràlisi intel·lectual, és inconcebible que el nacionalisme s’encarrili per la via constitucional i reconegui que la societat catalana fa ús de dues llengües. El postprocés és una gran fatiga, amb els llaços grocs a les golfes i fracassat l’últim intent de substituir la bandera quadribarrada per l’estelada, amb la visita del Papa. Com tantes vegades s’ha dit, l’himne real de Catalunya resulta ser el Virolai i no Els segadors. La fissura entre la cultura real i l’oficial és fragorosa. Des de l’intervencionisme cultural del pujolisme fins avui, es desincentiva la creativitat si no és que se la coarta. Importava la quantitat i no pas l’excel·lència. Ja no actuaven les elits espontànies que van fecundar la Renaixença o el noucentisme, l’ímpetu dels anys seixanta a la Barcelona tan seductora, pels anys de finals del franquisme.
Circulen pels bars postmoderns els narcisistes de la frustració. La marca Puigdemont ha estat anul·lada pel registre de patents i no hi ha polítics o elits que pensin en un GPS per a una societat catalana, estable, plural, bilingüe, cohesiva i amb fair play.
El postprocés potser ha optat per passar del victimisme a la cultura del trauma. O sigui, ja ningú es farà responsable de l’intent de secessió, de tot el folklore subvencionat, les trinxeres mediàtiques i el dany institucional. Tampoc sembla que les classes mitjanes confiïn cegament en el PSC i la pacificació proclamada per Pedro Sánchez, avui en hores baixes. En comptes de fer un esforç per saber com realment és la societat catalana, es prefereix l’irrealisme d’una identitat traumatitzada.
El recel davant la immigració conjura els vots de molts desencantats pel fiasco del procés. Aquesta reacció ja té un efecte reduccionista en la conversa pública. Si fa anys només es parlava del procés, ara només es parla de la immigració; no poques vegades de manera justificada, però també hi ha altres qüestions decisives per al debat a la plaça pública. En aquestes circumstàncies, és simptomàtic que no se li hagi agraït al papa Prevost l’esforç notable per fer ús de la llengua catalana amb precisió i moltes ganes.
