Els cubans canvien la fugida a Miami per Mèxic arran del retorn de Trump

Des del túnel de rentat on José i Ernesto eixuguen i poleixen cotxes de turistes no es veuen els grans hotels de Cancún. Tampoc el mar, tot i que està a pocs quilòmetres. A la veïna localitat d’Alfredo V. Bonfil –anomenada en honor al líder camperol mexicà– ja ningú cultiva el camp i pocs són mexicans: entre el poble i la costa s’interposen la jungla impenetrable i l’autopista que va a l’aeroport. Aquí, els nouvinguts al país treballen jornades exhaustives d’11 hores, a la rebotiga del Carib.

Aquests dos cubans van canviar els plans d’anar a Miami per la costa mexicana, fugint de la repressió i la misèria del règim comunista, i perquè els Estats Units, a més del bloqueig econòmic, va bloquejar també la sortida cap al nord. "Encara vull anar als EUA, però quan no hi sigui Trump", resumeix el José, de 43 anys, que va arribar aquí l’estiu passat.

El José va tardar 28 anys a reunir els 5.000 dòlars que les màfies li demanaven per poder treure’l de l’illa. "Amb un salari d’un dòlar al dia, trigues més de 5.000 dies, havíem de sobreviure", explica. Aleshores Trump ja havia tornat a la Casa Blanca i José va témer haver de gastar-s’ho tot per ser deportat immediatament. En lloc d’això, va agafar un vol a Managua, Nicaragua, amb 100 cubans més. Des d’allà va pujar cap al nord, amagat tres dies en un cotxe, travessant Nicaragua i Hondures. A l’Havana va deixar els seus fills amb la seva mare. Els envia diners i espera poder portar-los algun dia. Potser ja no a Mèxic, sinó directament als EUA.

Encallats

Amb Trump a la Casa Blanca i la frontera dels EUA tancada, l’entrada de migrants a Mèxic va caure un 87% el 2025. No obstant, van créixer les sol·licituds de regularització dels qui, encallats, intenten estabilitzar-se. I tot i que els cubans representen només el 8% dels "migrants" registrats per les autoritats mexicanes, segons l’Organització Internacional per a les Migracions, les seves sol·licituds són les que més han crescut.

El salt s’explica en part per les deportacions des dels EUA a Mèxic de nacionals de tercers països: de 13.000 expulsats, més de 4.300 eren cubans, el grup més nombrós. El 2024, només 487 van obtenir la targeta de sol·licitant d’asil; el 2025, vuit de cada deu demandants eren cubans. En termes absoluts, la xifra continua estant delimitada: 3.870 persones esperen resposta.

"El que més ha augmentat són les regularitzacions i els casos d’estrangers deportats a Mèxic que volen tornar al seu país", explica l’advocada migratòria Silvia Quevedo. El seu despatx, Fidens, porta actualment 60 casos de cubans a Cancún, Tijuana i Ciutat de Mèxic; només tres li han dit que volen quedar-se al país. "La majoria esperen que s’estabilitzin les polítiques als EUA per poder tornar a intentar-ho", afegeix.

L’Ernesto, de 37 anys, va arribar a Mèxic al gener amb un visat de turista que ja ha expirat. Es dedica a consciència a cada cotxe i se sent acompanyat per aquesta comunitat de cubans, lluny de casa. És llicenciat en Dret, tot i que a Cuba treballava com a conductor de guaguas (autobusos) turístiques. Evoca l’acostament a Cuba del president Barack Obama. "Hi havia molta feina. Arribaven creuers americans a l’Havana", recorda.

Però el miratge va durar ben poc: "Va arribar el senyor Trump i va revolucionar Cuba; ho va desfer tot". La pandèmia del covid-19 va acabar d’enfonsar el país. Les apagades es van allargar. Un paquet de pollastre pot costar el doble que un salari mensual i els hospitals et demanen que et compris el fil de sutura per poder operar-te, explica. "No hi ha futur per a ningú. Ni per als joves ni per a ningú", resumeix.

Per als cubans que arriben a Mèxic deportats pels EUA, tornar a començar és encara més difícil: sense documentació, sense diners i sense orientació. "Nosaltres no formàvem part de la ruta migratòria", explica Josué Leal, director de l’alberg Amparito, a Villahermosa, capital de Tabasco, estat limítrofa amb Guatemala.

Octogenaris deportats

El Josué alerta que estan deportant persones molt grans després d’haver-se passat tota la vida als EUA. Molts tenen patologies cròniques i malalties greus. Josué explica la història d’un home cubà, octogenari amb parkinson i hipertensió no tractada, i un altre amb diabetis descontrolada i una amputació. "Aquests dos últims dies he estat acudint a cites a l’hospital, obrint expedients a persones grans que ara són la nostra responsabilitat, perquè no hi ha res més a fer", explica.

L’Andrés va arribar de Cuba el 2019, abans que ho fessin la majoria dels seus compatriotes. "No me’n vaig anar per voluntat pròpia. Me’n vaig anar perquè la Seguretat de l’Estat va amenaçar la meva mare", explica. L’aparell de l’Estat es va proposar impedir-li acabar la llicenciatura: li van suspendre fins a cinc vegades els exàmens que portava preparats fil per randa. "Em volien callar la boca, però jo no volia callar". Va caure en depressió i les crisis d’ansietat el van portar a l’hospital. "Al final, la meva mare va preferir tenir-me lluny abans que mort", resumeix. El van treure del país quan van poder.

La seva primera parada va ser Nicaragua, però encara va ser pitjor. "Veia com la dictadura d’Ortega actuava com a Cuba, amb camionetes grans on ficaven gent sense explicació", recorda. Va continuar cap al nord, com sis anys després va fer el José. I, com ell, a Mèxic, va començar "rentant cotxes". Ara és paleta.

Notícies relacionades

El nou rostre de l’èxode migratori

Trump assegura que firmarà l’acord de pau amb l’Iran aquest diumenge

L’Andrés estava preparat per a les jornades extenuants; el que no esperava era l’hostilitat envers el cubà, alimentada per rumors i vídeos virals que els acusen, sense proves, de robatoris, violacions, de l’augment del preu de la vivenda i la falta de feina.

"Els que més pateixen extorsions a Mèxic són els cubans", diu l’advocada Silvia Quevedo, i això ho corroboren organitzacions de drets humans. Els demanen el doble per llogar una habitació i pateixen segrestos exprés, perquè pensen que tenen família als EUA que podrà enviar-los diners.