Adolfo: «Soc un tio de barri, em vaig criar jugant al carrer»

El Barça persegueix aquesta setmana al Palau la seva primera Champions de futbol sala des del 2014. Seria la tercera corona europea del club blaugrana i la primera d’Adolfo Fernández (Santa Coloma de Gramenet, 27 anys). Segon millor jugador del món, MVP i ‘pitxitxi’ de la passada Lliga, l’ala pivot català somia aixecar el trofeu diumenge.

-Al juny es van acomiadar de la Lliga a quarts amb una patacada inesperada i divendres passat van debutar amb una altra rebolcada. ¿Arriba la Champions en un bon moment? La Champions és una competició en què tenim una espineta clavada dels últims anys. No la guanyem des del 2014 i això és massa temps per a un club com el Barça. La temporada passada estàvem en un gran moment, però la Covid ens va impedir disputar la Champions. S’havia de jugar a l’abril, havíem guanyat la Copa d’Espanya i teníem molta confiança. Al final vam haver de parar i després tot va ser més difícil. En els dos partits oficials després del confinament no vam estar a l’altura, però si alguna cosa té aquest esport és que tot pot canviar d’un dia per l’altre. El primer és aconseguir el pas a la final aquest divendres. Ens espera un partit molt difícil. Ens hem de deixar la vida per guanyar aquest títol. És el que mereix un club tan gran com el Barça.

-¿Quina informació tenen del seu rival de divendres en les semifinals, el KPRF rus? El KPRF és un gran equip amb jugadors de talla mundial que podrien jugar en qualsevol gran equip de la Lliga espanyola. Ells només van parar una setmana i van guanyar la Lliga russa, cosa que demostra la seva competitivitat. El Dina i el Dinamo de Moscou van desaparèixer i ells tenen els millors futbolistes de la seva Lliga. Des de la pretemporada estem preparant aquest partit. Potser no respectem prou el Peñíscola en la primera jornada de Lliga. No teníem el cap allà i ara ens toca esmenar l’error amb una gran Champions.

-Tot i que no hi hagi públic, ¿ajuda que la seu de la fase final sigui el Palau? ¿Troben molt a faltar l’afició? El fet de no viatjar, de ser a casa, de disputar el partit al pavelló on sempre t’entrenes és un punt a favor, però està clar que és una sensació diferent jugar a porta tancada. Tenir els Dracs amb nosaltres al Palau seria fantàstic, són el nostre jugador número 6. Mai ens abandonen, sabem que són allà. Jugar sense públic és una cosa que hem d’assumir, no hi podem fer res més. És una cosa que durarà molt temps.

-¿Ha somiat guanyar el títol? Guanyar la Champions sembla fàcil dir-ho, però és molt difícil. Seria un somni poder-la aixecar al Palau. Hem de fer dos partits bons, dos partits de 10. A més, el títol és un premi doble perquè ens permetria jugar la pròxima edició. Ara estem fora i això fa mal perquè sabem on som. El Barça és més que un club en tots els sentits. Els valors, la proximitat, el projecte de totes les seccions, el desenvolupament del dia a dia, en qualsevol lesió tens els millors serveis mèdics... La grandesa és enorme.

¿Com es viu en aquesta bombolla? ¿Quins controls passen? El protocol és similar al que portem des de després del confinament. Tots els jugadors i l’staff ens hem mantingut nets fins ara, cosa que és molt difícil perquè aquest virus no t’avisa. Mantenim els protocls de distància, de rentats de mans, mascaretes... Nosaltres fem cada setmana un test en el club. La UEFA ens en va fer un dilluns i aquest dijous ens en farà un altre abans de la competició. Sabem que en el bàsquet hi va haver casos, però no tenim contacte amb altres seccions.

«Abans no teníem tanta tecnologia com els nens d’ara. Preferíem estar tot el dia jugant en qualsevol pista al sortir de l’escola. Jugàvem partits i érem feliços. És la picardia del futbol de carrer. Aquestes són les meves arrels» 

-És la seva cinquena temporada en el Barça i l’any passat ja va ser MVP de la Lliga i pitxitxi amb 26 gols. ¿Es pot continuar millorant? Va ser un any increïble, però va ser una llàstima que acabés amb aquesta maleïda crisi de la Covid, que ha afectat moltes persones i famílies. I a nosaltres com a equip també. Estàvem en una línia molt bona i es va acabar tot. En l’aspecte personal va ser la meva millor temporada. És difícil repetir això, però jo soc un jugador d’equip. Això està per sobre de tot.

Andreu Plaza el va definir com el cor de l’equip, destacant la seva humilitat, sacrifici i constància. ¿Què li semblen aquestes paraules del tècnic? Són paraules dignes d’admirar. Saber que el teu entrenador pensa això de tu és una cosa que t’omple d’orgull. Coincideixo que la humilitat, el sacrifici i el treball són les meves metes. Sé d’on vinc. Intento deixar-me la vida per entregar-me al meu club.

Notícies relacionades

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

El Barça es fa trampes

-Vostè segueix el camí d’altres colomencs com Javi Rodríguez, Óscar Redondo o Dani Salgado. ¿Què té Santa Coloma per donar tantes figures en el futbol sala? Jo continuo vivint a Singuerlín. Soc del barri de les Oliveres i Santa Coloma té això, el futbol del carrer, criar-te en una pista, en una pista de ciment, ser tot el dia amb una pilota... Abans no teníem tanta tecnologia com els nens d’ara. Preferíem estar tot el dia jugant en qualsevol pista al sortir de l’escola, jugàvem partits i érem feliços. És la picardia del futbol de carrer. Jo soc un tio de barri, m’he criat així, les meves arrels van ser aquestes. Vaig començar a l’escola Lluís Millet amb el meu pare d’entrenador. Als 8 anys vaig anar al Marfil. Allà no tenien benjamins i el meu pare em va demanar que aguantés un any més, però li vaig demanar sisplau que m’hi deixés anar i va acceptar perquè em veia feliç. Vaig començar en l’aleví del Marfil sent un any més petit que la resta. Quan passava a juvenils em van comentar la possibilitat de fer la pretemporada amb el primer equip i vaig debutar amb 16 anys. Vaig guanyar tres vegades seguides el guardó al millor jugador jove del món.

Al Barça també completa el futbol amb altres activitats. Així és. L’any passat vaig fer un curs de nutrició esportiva en el futbol a través del club. Estic encantat també per aquestes coses. És important formar-te per al futur. El futbol no dura tota la vida.