L'hora de la veritat a la Champions

No ha sigut, no està sent, una Champions normal, ni tan sols, per descomptat tradicional o moderna. Es tracta d’una Champions on només es manté l’estremidor himne, el que tothom espera i desitja que soni en el seu honor. És l’únic que queda de la vella Champions.

És una Champions de pandèmia, de bombolles impenetrables (o així hauria de ser), de format impensable, sense públic, sense «gallina de piel» a les grades, que diria Johan Cruyff, però, això sí, amb golejades com l’encaixada pel Barça davant el Bayern de Munic (2-8), que demostren que això, sigui el format que sigui, continua sent futbol, on fins als debutants poden assolir la final i conquerir l’orejona.

Els dos encreuaments

Una Champions les semifinals de la qual seran RB Leipzig-PSG (aquest dimarts, a les 21.00 hores) i Bayern de Munic-Olympique de Lió (dimecres, a les 21.00 hores). Una Champions la final del qual, qui sap, ningú és capaç d’endevinar-la, com tampoc van encertar 100x100 en l’elecció dels semifinalistes. Podria ser RB Leipzig-Lió davant un històric Sevilla-Inter de Milà a l’Europa League, és a dir, un partit que sonaria més a Copa d’Europa que el que es viuria a Lisboa.

Una Final Four en la qual, per primera vegada en la història des que es va crear el nou format, no hi ha cap semifinalista espanyol (des del 2007-08, el Reial Madrid i el Barça han sigut semifinalistes vuit vegades cada un i l’Atlètic, tres), italià ni anglès. I, just quan més menyspreen o infravaloren campionats com la Bundesliga o la Ligue 1 pel tremend domini de Bayern (vuit títols consecutius) i el PSG, apareixen dos clubs alemanys i dos francesos a les semifinals.

Els protagonistes

Una Final Four que té quatre curiosos protagonistes cada un més original. Tenim el (gairebé) omnipresent Bayern de Munic que, no ens enganyem, al desembre estava en un estat (esportiu, evidentment) tan lamentable com el que viu ara el Barça i que, de la mà d’un entrenador interí, Hans-Dieter Flick, col·locat allà mentre buscaven un tècnic més creïble, ha fet que la fórmula liderada en el seu moment per Franz Beckenbauer i capitanejada ara per Karl-Heinz Rummenigge, la fórmula d’exfutbolistes manant, s’hagi convertit en la gran favorita per ser campions.

Aquesta fórmula, que el prestigiós economista català, exvicepresident econòmic del Barça i actual president del Cercle d’Economia, Javier Faus, creu que tempta més d’un exfutbolista o futbolista blaugrana, diguin-se Piqué, Puyol, Guardiola, Hernández o Iniesta, per assaltar la presidència del Barça, té el contrast més tremend en el PSG del xeic Nasser al-Khelaïfi, de nou a les portes de la glòria, amb Kylian Mbappé, ja, sens dubte, camí de ser el substitut de Leo Messi a la cúspide del futbol mundial, i Neymar Júnior reivindicant el seu futbol filigraner, de samba i amor, velocitat frenètica, dríbling generant la perplexitat i, sobretot, dolçor.

L’Olympique de Lió

Davant ells, un dels clubs més presidencialistes del món (tipus el Reial Madrid de Florentino Pérez), com és l’Olympique de Lió del seu propietari i president Jean-Michel Aulas, un mandatari al qual pocs tussen a França, que va vendre una part de l’entitat als xinesos i que té una influència (no total) a la Ligue 1. Curiosament, aquesta influència no li va servir per impedir («si ho fem serà un desastre per als nostres clubs quan torni la Champions», va vaticinar, sense encertar) que la pandèmia suspengués (va ser l’únic gran campionat europeu que ho va fer) la Lliga francesa. I, mirin per on, ara hi ha dos equips francesos entre els quatre millors.

I, finalment, diuen, l’equip més odiat d’Alemanya, el Red Bull Leipzig, l’amo del qual i mecenes no és cap altre que Dietrich Mateschitz, creador de la beguda energètica de la qual ven 6.000 milions de llaunes a l’any i la fortuna personal del qual, diuen, és de 16.000 milions de dòlars. Mateschitz, inventor (o gairebé) del més difícil encara, va comprar, el 2009, el Leipzig, equip del nord-est de Saxònia, quan era un equip molt menor i en 11 anys l’ha convertit, representant els valors comercials del futbol, en l’admiració del món del futbol, amb un entrenador, Julian Nagelsmann, de 33 anys acabats de complir, que aviat se sortejarà el món sencer.

Semifinals imprevisibles

Notícies relacionades

Rocha es va atribuir el mig milió de sou de Rubiales

Tsitsipas se salva de l’eliminació en un partit agònic

La festa d’aquestes semifinals imprevisibles, que ha trencat els pronòstics, com poc, en un 50% (pocs preveien l’eliminació de l’Atlètic i el City, mentre tots coincidien que al Barça no li donava per eliminar el Bayern i ja no diguem el que va patir el PSG davant l’Atalanta), s’obre avui amb un Leipzig que, segons el Cholo Simeone, «és incisiu, decidit, vitalista, fresc, intens i entusiasta», enfrontant-se a un firmament d’estrelles.

A hores que tot comenci a decidir-se, és evident que la final somiada és PSG-Bayern. Perquè si avui la parella Mbappé-Neymar sembla implacable, la piconadora alemanya (els clubs alemanys sempre han sigut campions d’Europa quan els entrenava un tècnic alemany) no hauria de tenir problemes demà per atropellar l’Olympique de Lió, tot i que hi ha qui pensa que Aulas té fins i tot el mòbil de Déu.