L'horari

Compte amb la tendència als horaris tardans, avíso, d’altra banda. El meu equip va jugar fa poc els play-off d’ascens a Segona Divisió i va arribar dues vegades a la pròrroga i una a la tanda de penals. Els partits van començar a les deu de la nit i com que la majoria dels meus amics van quedar per fer la prèvia de bona matí, des de l’aperitiu, ara parles amb ells dels partits i t’introdueixes en la dimensió del realisme màgic, amb llacunes, apagades i desvaris. Un d’ells, el Ripo, va preguntar per WhatsApp per què el de la tele ens anomenava tota l’estona l’equip «degano», com si fóssim el Recreativo de Huelva, quan en realitat el de la tele ens estava anomenant l’equip «de Cano», d’Óscar Cano, l’entrenador, i així l’hi vam explicar, molt educadament, sigui dit de passada. Almenys s’ha d’admetre que el Ripo encara sentia alguna cosa, que tenia el seu mèrit.

La pilota «paragüero»

La confusió és alegria. De seguida vaig recordar la famosa pilota ‘paragüero’, de quan nosaltres teníem futur i la Champions horari fix: gent preguntant-se a casa si allò era una jugada nova de fantasia, la pilota ‘paragüero’, quan es tractava d’una pilota ‘para Agüero’, el Kun Agüero, el davanter. Ander Izagirre va afegir per Twitter la seva: un amic burgalès flipava cada vegada que a la televisió basca anomenaven ‘l’antic etarra’ De Pedro, aquell esquerrà de la Reial Societat. Li va haver d’explicar que era antiguotarra, del barri d’El Antiguo.

Notícies relacionades

Vine a escalar i apunta’t a competir: s’obre el termini d’inscripcions

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

Però recordem, comprenguem i valorem el Ripo, perquè n’hi va haver altres que ni tan sols van arribar operatius a l’hora d’arrencada dels partits, els caiguts pel camí, sacrificats per la causa major del nostre equip. Admiro la capacitat d’uns quants elegits per donar-ho tot en la prèvia, descarrilar i bolcar durant els 90 minuts i ressuscitar per a la celebració com si res hagués passat. Són sens dubte uns professionals irreprotxables.

Després de guanyar la semifinal del ‘play-off’, Sergio va desconnectar i no va donar senyals de vida fins al matí següent. Va arribar a l’oficina a les onze, va encendre l’ordinador per fitxar i va baixar de tornada al bar. «Si pugem, no ho explico», ens va dir, i ens ho vam creure. Però vam pujar, ho va explicar i allà segueix el tio, esperant el pròxim partit. Vides destrossades perquè han canviat l’horari de la Champions i ens han trencat el cosmos i l’equilibri.