13 jul 2020

Anar al contingut

ELS REPTES DE LES DONES A L'ESPORT

Córrer i xutar embarassada

Un vídeo de la futbolista Alex Morgan entrenant amb una prominent panxa de set mesos es viralitza i remarca, com recolzen els experts, que el període de gestació no és incompatible amb l'esport

Noelia Román

Córrer i xutar embarassada

¿Qui va dir que una panxa de set mesos impedeix entrenar amb intensitat? La futbolista nord-americana Alex Morgan va demostrar que fer-ho és més que possible quan, en un recent entrenament de la seva selecció, va córrer, va fintar i va xutar a gol com si la seva prominent panxa no existís. «¡A part de la meva mala passada, estar embarassada de set mesos no m’ha frenat gaire!», va comentar jocosament la Bota de Plata del passat Mundial de França en les imatges que ella mateixa va difondre i que de seguida es van fer virals a les xarxes socials. 

Morgan no va disputar el partit en el qual la campiona mundial va segellar el seu bitllet per a Tòquio 2020. El seu avançat embaràs ho desaconsella. Els esports de contacte i de fort impacte impliquen un possible risc per a la mare i el fetus. No així l’exercici que, a diferència del que la llegenda urbana diu i molta gent continua encara creient, ginecòlegs i altres especialistes recomanen vivament durant la gestació. 

«Si veure una futbolista encara ens crida l’atenció, veure una futbolista embarassada encara ho fa més; la creença que l’embaràs és incompatible amb l’esport encara està bastant estesa», exposa a EL PERIÓDICO el doctor Alberto Rodríguez, cap del servei d’obstetrícia de Dexeus Dona. 

Una vida activa

«A nosaltres ens arriben moltes dones embarassades que volen fer esport, però que tenen dubtes perquè el seu entorn els diu que no ho facin», continua.

«En general, nosaltres els aconsellem una vida activa i exercici adaptat al ritme que el seu cos els demani», afegeix. «Avui dia, és una evidència provada que l’esport disminueix el risc de patir diabetis gestacional i un embaràs hipertensiu i augmenta la percepció de salut de l’embarassada». 

Això continua estranyant les que han fet de l’esport la seva professió. En part, perquè fins fa bé poc, quedar-se embarassada i ser mare representava el final de la carrera esportiva per a la majoria. «El petó de la mort», va anomenar a aquesta realitat la nord-americana Allyson Felix quan l’embaràs de la seva filla Camryn li va suposar una més que considerable rebaixa al contracte que tenia amb Nike

No és l’únic cas ni va passar fa dècades. Va ser fa poc més d’un any, el desembre del 2018, quan Felix ja era l’atleta (dona i home) amb més medalles de la història dels Mundials. Mesos després, després de denunciar el cas públicament i desvincular-se de la marca, la velocista va tornar a les pistes i en el passat Campionat Mundial de Doha va sumar dos ors més. 

La jamaicana Shelly Ann Fraser-Pryce, amb el seu fill en braços, després de guanyar els 100 metres als Mundials de Doha el 2019. / GETTY IMAGES

La velocista nord-americana es va unir així a la llista cada vegada més àmplia d’esportistes que van decidir ser mares i continuar amb la seva carrera. Hi figuren, entre d’altres, les ja retirades Jessica Ennis-Hill (heptatleta), Lindsey Davenport (tennista) i Kerri Walsh Jennings (voleibol platja) i les encara en actiu Shelly Ann Fraser-Pryce (velocista), Serena Williams (tennista), Liu Hong (marxadora) i Elena Congost

Or a la marató dels Jocs Paralímpics de Rio 2016, l’atleta catalana va aprofitar les Olimpíades –el període que va entre uns Jocs i els següents– per ser dues vegades mare. I a cinc mesos per a Tòquio 2020, es prepara per intentar repetir resultat a la capital nipona, mentre cuida les petites Arlet i Abril.

Falta d’ajuda

«Jo tenia clar que volia ser mare després de Rio i també que no volia deixar de ser esportista d’elit», explica Congost a EL PERIÓDICO. «En el primer embaràs no vaig tenir l’ajuda de cap especialista i, com que venia d’un avortament previ i tenia por que es repetís, vaig deixar d’entrenar-me. Quan et quedes embarassada et tracten com si estiguessis malalta, et deixen de banda i ningú t’aconsella», afirma tres mesos després d’haver donat a llum l’Abril, la seva segona filla, havent entrenat fins al dia anterior al part. 

«En el primer embaràs no vaig tenir l’ajuda de cap especialista i vaig deixar d’entrenar-me. Et tracten com si estiguessis malalta, et deixen de banda i ningú t’aconsella»

Elena Congost

Or a la marató dels Jocs Paralímpics de Rio 2016

«Per sort, al segon vaig trobar una professional que em va ajudar en tot el camí i va dissipar totes les meves pors i dubtes. Tant és així, que vaig donar a llum un dissabte i divendres encara estava fent pesos i nedant a la piscina», il·lustra, entre rialles, qui va ser també plata en els 1.500 dels Paralímpics de Londres 2012. «La diferència entre el primer embaràs, part i postpart i el segon va ser brutal». 

En temps, en va passar molt poc. Congost es va quedar embarassada de l’Abril quan l’Arlet tenia tot just sis mesos. Però l’assessorament de Judit Capa li va permetre encarar tot el procés d’una forma completament diferent. «El que vam buscar és que ella pogués continuar entrenant-se adaptant els exercicis a cada etapa de l’embaràs, protegint el sòl pelvià i controlant l’activació muscular. Una bona activació muscular facilita una recuperació postpart més ràpida», explica a aquest diari Capa, llicenciada en INEF i en fisioteràpia i especialista en sòl pelvià i fisiosexologia.

«Si l’embaràs no és de risc, fer exercici intens no implica un risc per a la mare ni per al nadó. El que fem és adaptar el ritme al que demana el cos, que és qui ha de marcar els límits», continua l’experta al capdavant de Fisiomum.cat. Amb la seva supervisió, Congost va poder córrer fins a la setmana 33 de l’embaràs. Ho va fer a un ritme més baix de l’habitual per a ella, sense deixar el treball complementari de gimnàs ni la natació.  

«La competició pot ser perillosa perquè pot ser que l’esportista deixi d’escoltar el seu cos i el porti al límit, i això no és bo»

Judit Capa

Llicenciada en INEF i especialista en sòl pelvià i fisiosexologia

«A la setmana 33, la panxa ja em pesava molt i em provocava dolor al pubis», assenyala l’atleta catalana que, en el segon embaràs, es va engreixar 9 quilos davant els 14 del primer. «En el primer i segon trimestre d’embaràs, poden estar més actives. Després de la setmana 27 o 28, ja comença a ser més complicat», constata el doctor Rodríguez. «Hi ha canvis biomecànics perquè el centre de gravetat es desplaça i això provoca de vegades la lordosi de la columna que tant veiem en les embarassades. Per això solem recomanar exercici a l’aigua, pilates o ioga», prossegueix.

Escoltar el cos

Tot depèn de l’estat físic de què parteixi cada dona, com recorda Judit Capa, que, no obstant, alerta sobre el fet de competir: «La competició pot ser perillosa perquè pot ser que l’esportista deixi d’escoltar el seu cos i el porti al límit, i això no és bo». 

Tot i que pocs, existeixen casos d’esportistes que han competit al màxim nivell embarassades, de vegades sense saber que ho estaven. Com la noruega Ingrid Kriastansen, que va guanyar la marató de Houston sense saber que feia gairebé cinc mesos que estava encinta.

Algunes esportistes han competit embarassades al màxim nivell, de vegades sense saber-ho

Congost va començar a preparar-se per fer-ho de nou tres setmanes després d’haver tingut l’Abril i, tres mesos més tard, diu estar en molt millor forma que quan feia sis que havia tingut la seva primera filla. 

«La recuperació d’Elena ha sigut molt ràpida. Va arribar al part molt bé muscularment i vam poder avançar els processos, també pensant en Tòquio. L’alimentació i el descans després del part són bàsics per després tornar progressivament als nivells musculars previs», conclou Judit Capa. 

Com assenyala un estudi encarregat pel Comitè Olímpic Internacional (COI) i publicat al British Journal of Sports Medicine, «l’edat fèrtil de moltes esportistes coincideix amb el seu pic de rendiment esportiu i la planificació familiar es converteix en un repte. Així, una adequada informació sobre la possible influència d’un embaràs en el seu rendiment és imprescindible per prendre decisions informades».

Gairebé ningú, ni tan sols el COI, proporciona aquesta informació a les esportistes. Però algunes s’estan movent per trobar-la i, amb el seu exemple, contribueixen a normalitzar la condició d’esportistes mares.