11 d’ag 2020

Anar al contingut

CAMPIONES LONGEVES

40: les dones també li guanyen una dècada a l'esport

Nous sistemes d'entrenament i la planificació de les temporades han donat peu a carreres més llargues

Noelia Román

40: les dones també li guanyen una dècada a l'esport

La cançó se sent des de fa temps: els 40 són els nous 30. I s’aplica no només a les dones corrents, sinó també a les esportistes, que en els últims anys han guanyat una dècada a les seves carreres a l’elit. Allà són per constatar-ho Serena Williams (38), Laia Palau (40), Silvia Navarro (40), Sandra Sánchez (38) o la incombustible Oksana Chusovitina.

La gimnasta uzbeka és un cas extraordinari: si no hi ha cap imprevist, disputarà els seus vuitens Jocs Olímpics a Tòquio 2020 amb 45 anys. «Definitivament vull ser a Tòquio. És un somni. Encara em diverteix molt practicar gimnàstica», va afirmar Chusovitina l’octubre passat, abans d’assegurar la seva plaça olímpica al Mundial de Stuttgart.

«Ara no necessito entrenar-me tant. Conec el meu cos i tinc memòria muscular. Abans de cada salt, el visualitzo i el faig», va explicar la guanyadora de dues medalles olímpiques i 11 mundials.  

Figues d’un altre paner, dirien els qui només van viure l’època en la qual les gimnastes competien, a tot estirar, fins als 25 i la majoria d’esportistes es retiraven entorn dels 30. Avui ja no ho és tant. Única en la seva disciplina, Chusovitina comparteix amb moltes altres esportistes els secrets d’una longevitat cada vegada més freqüent. Sense anar més lluny, en l’última marató de Nova York, 4 de les 15 primeres classificades superaven els 40 anys i totes elles ja havien sigut mares.

«La llarga distància i els esports de resistència són més benèvols per a l’aparell locomotor i sempre han permès competir fins a una edat més avançada, però això no treu que, avui dia, s’ha millorat molt en els sistemes d’entrenament i en la planificació de les temporades», apunta Victoria Pons, cap del Departament de Fisiologia i Nutrició del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès. 

Ciència aplicada

«Es cuida l’alimentació, es controlen els descansos i la reposició per compensar l’agressió oxidativa i hi ha professionals que s’ocupen específicament de la preparació física al marge de la tècnica o de la tàctica», detalla Pons a EL PERIÓDICO.

El que relata l’especialista és sinònim de professionalització; de més dedicació en millors condicions; d’abandonament progressiu de l’‘amateurisme’ en favor d’una pràctica molt més científica, que ajuda a preservar el cos i, per tant, contribueix a allargar la carrera esportiva. 

«Quan jo vaig començar, fa uns 17 anys, tot això no existia. Teníem un entrenador per a tot i avui resulta evident que una sola persona no pot saber de tot», assenyala la marxadora Beatriz Pascual, olímpica a Pequín 2008, Londres 2012 i Rio 2016. 

«Jo només vaig poder disfrutar els meus dos últims anys d’aquest treball multidisciplinari que es fa ara amb preparadors físics, recuperadors, nutricionistes, psicòlegs i entrenaments funcionals. Tot està molt més adaptat a les necessitats de cadascú», continua l’atleta catalana. «Si hagués tingut aquestes condicions des dels meus inicis, no sé si hauria arribat més afinada a les competicions, però sí que crec que hauria previngut algunes lesions», afegeix. 

La maternitat

Pascual es va retirar fa poc més de tres mesos després que la tercera artroscòpia de la seva carrera l’allunyés definitivament del nivell competitiu que encara volia recuperar. Ho va fer amb 37 anys i després d’haver tornat a les pistes després d’haver sigut mare. 

Beatriz Pascual, competint a Rio 2016. / ARXIU

«Després dels Jocs de Rio, vaig tenir clar que volia parar per formar la meva família. Havia tancat un cicle olímpic, també havia acabat els meus estudis i les meves prioritats eren unes altres. I no sabia si tornaria a competir després de la maternitat», explica Pascual a EL PERIÓDICO. 

«Als vuit mesos de tenir el meu fill vaig començar a entrenar-me, vaig veure que em recuperava bé i que encara tenia el cuc, que volia tornar a competir per sentir-me de nou atleta», prossegueix la marxadora que en la primera dècada dels anys 2000 es va proclamar campiona d’Espanya en gairebé totes les categories de la seva especialitat. 

«‘Si encara en tinc ganes, ¿per què no aprofitar-ho ara que encara puc?’, vaig pensar. L’esport és una manera de viure, una addicció. És cert que també vaig comptar amb el recolzament de la meva parella i la meva família i amb l’ajuda de la Federació per poder tornar. Després, vaig tenir la mala sort de la lesió, però la meva idea era ser a Tòquio, en els meus quarts Jocs», afegeix Pascual, llicenciada en Farmàcia i Bioquímica i doctora en Genètica molecular.  

Redefinir el paper de la dona

El seu cas il·lustra perfectament el canvi cultural que, amb el nou mil·lenni, va redefinir el paper de la dona en la societat i en l’esport com a part d’aquesta. Més enllà de la creixent formació acadèmica, en molts casos, la maternitat es va posposar fins a edats més avançades o es va descartar. En d’altres, i això és molt més recent, es va incorporar a la carrera professional sense que suposés el seu final. 

«En els últims anys, hi ha hagut una voluntat politicosocial de fomentar l’esport entre les dones. La maternitat s’afronta d’una altra manera i, a més, la conciliació familiar és més fàcil que en el passat», convé Pons. 

Serena Williams, amb la seva filla a la Setmana de la Moda de Nova York. / SETH WENIG (AP)

«La nostra realitat cultural ara és diferent. Les dones volem desenvolupar al màxim la nostra carrera i estar al màxim nivell tot el temps que sigui possible», apunta Anna Benito, psicòloga responsable del Servei d’Atenció a l’Esportista (SAE) del CAR de Sant Cugat. 

«Jo, per exemple, no m’he trobat amb cap cas d’esportista que volgués abandonar la seva carrera per ser mare», assegura en conversa amb aquest diari.

Ingressar al mercat laboral

Juntament amb altres professionals, Benito acompanya els esportistes que ho desitgin durant la seva carrera professional i els ajuda a preparar la retirada. Enfrontar-se a un altre tipus de vida i al mercat laboral no sempre és fàcil per a gent que només ha conegut l’esport.

«És cert que, malgrat tenir molta formació i un molt bon currículum, jo tenia les meves pors. La meva experiència professional era molt poca i tenia dubtes sobre si em contractarien amb tan poca experiència a la meva edat», confessa Beatriz Pascual. «Però no vaig allargar la meva carrera esportiva per aquestes pors, sinó perquè continuava tenint ganes de competir i no les volia desaprofitar», aclareix l’exmarxadora.

Laia Palau, en un entrenament d’Espanya l’any passat. / JORDI COTRINA

En temps en què els nostres cossos arriben molt menys castigats a edats més avançades, com recorda Pons, aquesta inesgotable motivació és la que també ha permès que Serena Williams, Laia Palau i Chusovitina guanyin una dècada per al seu esport. El seu exemple, creu l’experta, inspirarà i s’escamparà.