Anar al contingut

LA VIA CATALANA DE L'ÈXIT

El viatge de Sergio Alegre i Fèlix Sánchez a la glòria amb Qatar

«Hem picat molta pedra», diu després de guanyar la Copa d'Àsia el tècnic que simbolitza l'anònima ruta dels entrenadors catalans

Marcos López / Joan Domènech

El viatge de Sergio Alegre i Fèlix Sánchez a la glòria amb Qatar

Transiten gairebé sempre per carreteres secundàries fins que la força de la seva feina, silenciosa i anònima, acaba explotant. De sobte, es gira la vista cap a ells, la majoria exportant el mètode de l’escola catalana d’entrenadors a qualsevol racó del planeta. D’Amèrica a Àsia passant, per descomptat, per la vella Europa, bressol de creus de cultures futbolístiques.

“Em va trucar Joaquim Hernández, el pare de Xavi, per entrenar l’Aleví C del Terrassa, el meu primer equip”, recorda

Alguns, tipus Pep Guardiola, triomfen des de l’autoritat i el carisma que els proporciona la seva enorme i exitosa carrera com a futbolistes, capaços com són després de sacsejar la pètria Bundesliga (al Bayern mai van veure jugar de forma tan pausada i controlada) o agitar l’essència de la Premier, que ha descobert en el seu City un fenomen paranormal que va batre tots els rècords de la tradicional Anglaterra.
Altres, en canvi, han de marxar de casa, com si fossin missioners de la pilota. Sergio Alegre, ajudant de Fèlix Sánchez, el tècnic que ha portat a Qatar el paradís després de guanyar la Copa d’Àsia en una actuació portentosa (set partits, set victòries, 19 gols a favor i només un en contra), va viatjar des de Rubí a Doha. Feia 25 anys que “picava pedra” abans de penjar-se la medalla de campió asiàtic. Picant pedra no és una metàfora, ni de bon tros. És una expressió literal.

Terrassa, Barça, Olot...


Abans, va provar abans ser jugador de futbol, però el seu límit va estar en els juvenils del Terrassa. Després, li va entrar la crida de la docència. Però no es va moure del club. “El 1995 em poso a fer d’entrenar en el futbol base del Terrassa. Joaquim Hernández, el pare de Xavi, em dona el meu primer equip: l’Aleví C. No ho oblidaré mai”.

Des d’aleshores un llarg i, alhora, lent camí. Sempre lluny dels focus. Ocult en la pedagogia futbolística, disfrutant d’aquells sis anys que van ser el punt de partida d’una carrera sense cap horitzó mediàtic. Després, va marxar al futbol base del Barça, on va recórrer tots els esglaons: alevins, infantils, juvenils... Sense intuir, és clar, que algun dia acabaria a la final d’una Copa d’Àsia.


Primer, analistes; després... 


Va estar cinc anys amarant-se de l’idioma Barça. Per les seves mans van passar joves de la generació del 90 (Bojan, Iago Falqué, Fran Mérida) i després, girat el full del calendari, talents de la del 91:  Montoya, Planas, Oriol Romeu, Marc Bartra, Ruben Rochina, Dani Pacheco...No vivia de la pilota, òbviament. Va tornar al Juvenil A del Terrassa, després un any sabàtic (o a l’atur) abans d’explorar un altre nou ofici: analista durant dues temporades a l’Olot completant així aquesta assossegada formació que va incloure també un pas pel Jabac de Terrassa. Rubi també va ser analista al Girona i al Barça, igual que Domènec Torrent al filial blaugrana. Primer l’anàlisi; després, la pràctica.

Els jugadors de Qatar mantegen Fèlix Sánchez després de guanyar la Copa d’Àsia. / Efe / ALI HAIDER

Estava dirigint el Rubí a Primera Catalana quan va rebre l’oferta de Qatar. Després de més de 20 anys va poder dedicar-se professionalment al futbol

Però el futbol et dona i et treu coses. De sobte, Sergio es va quedar sense res. Fins que el van trucar per seure la banqueta del Rubí com a segon entrenador de Julià García a Tercera Divisió. L’equip descendeix i ell n’assumeix el comandament, ja a Primera Catalana. Òbviament, sense poder viure del futbol. Vivia de la seva feina en una empresa química. Professionals eren la seva dedicació i entrega. ¿El seu salari? No.

Fins que un dia Sergio va rebre una trucada des de Doha. Era el 30 d’octubre del 2016. ¡Com per oblidar aquell dia! Li acabaven d’oferir ser en el quadro tècnic de la selecció sub-23 de Qatar. Va fer les maletes i el gener del 2017 va viatjar a Qatar. Sis mesos més tard, Fèlix va rebre el repte de dirigir la selecció absoluta, compaginant els dos equips. I Sergio, al seu costat.
Al gener del 2018, es van quedar únicament amb l’absoluta. Un any després, tots dos tenien una “medalla” de campions asiàtics penjant del coll. Però tenen, a més, una cosa que no havien rebut en aquests últims 20 anys: l’unànime reconeixement a la seva abnegada, metòdica i obsessiva feina. Com diuen, fent broma, se’ls ha escapat (i per bé) de les mans. A qualsevol camp de Catalunya, corren diàriament, suportant el fred, milers de nens darrere de la pilota, que roda ràpida sobre la gespa artificial. Amb prou feines queden camps de terra. Allà treballa ja el pròxim Sergio. Fills tots de la fèrtil escola catalana.