Lauridsen: "Encara m'emociono quan passo per Sarrià"

Ja no porta el mític bigoti ros dels anys 80, però conserva la cabellera i un bon aspecte a prop dels 60. La xerrada amb ell és interessant i relaxada, s’atura en tots els temes i reflexiona amb la sinceritat i distància que li aporten prop de 30 anys apartat del futbol. Plou però no li importa mullar-se. «Hi estic més que acostumat, soc danès», diu, fent broma, mentre passeja per la plaça de Catalunya. John Lauridsen (Ribe, 1959), una de les grans llegendes de l’Espanyol, assistirà diumenge al derbi contra el Barça a Cornellà amb la seva dona, Hanne, i la seva filla gran, Sandra. Dimarts tornarà al seu país.

–¿Com li va tot a Dinamarca?  

–Bé. La meva vida va canviar radicalment des del dia que vaig tornar al meu país des de Màlaga el 1990. Vaig acabar cansat del futbol per moltes raons. Vaig decidir deixar-lo del tot i pensar en altres coses. Vaig optar per una activitat laboral que tingués a veure amb el castellà. Vaig trobar feina en una localitat on vaig jugar a futbol relacionada amb el sector dels transports, gestionant viatges d’Espanya a Dinamarca i viceversa. Ja fa 27 anys que hi treballo i hi estic perfectament.

–¿No troba a faltar involucrar-se en alguna cosa relacionada amb el futbol?

–He fet alguns entrenaments amb nens i nenes a Dinamarca. Així he tornat una mica del que em va donar l’esport. Ser entrenador de joves sempre m’ha atret, sense arribar a l’elit professional. També hi influeix que he tingut dues nenes per casa, la meva filla petita Cristina i la gran, Sandra Carmen, que m’acompanya aquest cap de setmana amb el seu nòvio.

 

 

–¿Què és el primer que pensa quan torna a la capital catalana?

–El primer que penso és que afortunadament l’estructura de la ciutat és la mateixa. M’encanta caminar per Barcelona, mirar les botigues, els carrers, tot el que hi havia en els meus temps. L’any passat vaig estar amb la meva filla gran per l’avinguda de Sarrià. Ella no l’havia vist i li vaig estar explicant moltes coses. Ja queda poca cosa de la meva època, però va ser bonic passar per on vivíem i jugàvem. Encara m’emociono quan passo per allà. Tots els que vam jugar a Sarrià no l’oblidarem mai. 

–Vostè va ser tercer en la votació de les portes de l’estadi de Cornellà, només al darrere de Tamudo i Nkono. ¿Què sent quan nota tant afecte?

–Em va sorprendre molt i n’estic molt orgullós. Jo sé que vaig jugar en una època bona de l’Espanyol. Vam arribar a ser tercers després d’una Lliga sencera i un play-off, davant de l’Atlètic, l’Athletic, el Sevilla... Parlem de 44 partits. Després va venir la UEFA amb un camí espectacular fins a la final. Altres equips van guanyar després la Copa i també van jugar una final europea, però nosaltres vam fer història, vam ser els primers. Fa anys vam jugar un partit contra els campions de la Copa del 2006 i recordo que Job em deia: «Ostres, perdem, però ens estimen més a nosaltres que a ells».

–El Sevilla i l’Ipswich de Bobby Robson es van interessar per vostè poc abans de venir a l’Espanyol. Una afortunada tempesta de neu va evitar que agafés el vaixell a Anglaterra. ¿Ho considera un senyal del destí?

–Sí. Recordo bé aquells dies d’hivern. ¡Quin fred que feia! De totes maneres, l’interès de l’Ipswich no era del tot clar. No vaig poder agafar aquell vaixell i l’Espanyol em va trucar per fer una prova. Ja veu com ha canviat el futbol. Afortunadament la vaig passar i em vaig quedar en aquest grandíssim club que em va permetre disfrutar d’un meravellós grup.

–Alguns excompanys han seguit vinculats al club blanc-i-blau en diverses parcel·les. ¿Vostè en algun moment va tenir ganes de tornar-hi?

–He de ser sincer i dir que sí. Vaig estar tan a gust al meu Espanyol que no pot ser d’una altra manera. Moltes vegades ho penso i dic ‘m’encantaria seguir allà’. És difícil d’explicar. No és que no estigui a gust amb la feina que faig des de fa 27 anys, però trobo a faltar l’Espanyol. Van ser sis anys inoblidables i sempre que el club em demana alguna cosa ho faig amb molt de gust. Aquell Espanyol era més que un equip professional de futbol. M’alegra molt veure que gent com Eloy, Mauri, Tintín Márquez, Valverde... hagin pogut fer alguna cosa més pel club aquests anys. O Tommy, que encara segueix. Quan sento la paraula «Espanyol» m’encanta, m’emociona. L’Espanyol va ser el meu club, és el meu club i ho serà sempre. Hi vaig viure els meus millors temps.

–Citava abans Tommy Nkono. Amb ell va formar una parella d’estrangers genial. ¿Mantenen contacte?

–Sí, l’últim missatge que em va enviar va ser una mica trist. Em va comunicar la mort de Juanjo Díaz. Per mi és el millor porter que ha existit al món. El vaig veure parar coses increïbles en els entrenaments. Vam estar sis anys compartint habitació i mai vam tenir una paraula dolenta entre nosaltres. Tommy és com el meu germà gran, encara que no ens assemblem gaire (rialles).

–¿Com era Valverde al vestidor? ¿El sorprèn el que està fent al Barça com a tècnic?

–Ernesto és un noi llest, és diplomàtic i sap el que fa. Al vestuari el veies amb les ulleres i pensaves que tenia més cultura que els altres. Era molt intel·ligent quan parlava, molt tranquil. No era de xerrar gaire, però era molt bona persona. Era diferent de tots nosaltres i un gran jugador. El vaig veure en aquell partit que vam jugar fa anys però no he tornat a tenir-hi contacte.

–¿Veu moltes diferències entre els derbis de la seva època i l’actual?

–Jo crec que el futbol en si no ha canviat tant, però sí els futbolistes. Ara es posen la mà a la boca quan parlen, hi ha més càmeres, abans el més important era només el futbol, ara es treuen històries que no tenen res a veure amb la pilota. El futbol es viu diferent i es paga diferent. Alguns joves saben abans què és un milió d’euros que una barra de pa. Hauria de ser al revés. Hi ha molta publicitat que ho modifica tot. Abans era tot més simple, tampoc teníem aquestes instal·lacions. Ja m’hauria agradat a mi jugar amb la gespa d’ara. Tampoc es veuen jugadors cansats, es controla tot, hi ha informació de qualsevol detall. A vegades trobo a faltar algun regat, alguna cosa diferent. Falten més Messis al futbol, no tan bons com ell perquè és impossible, però sí més atreviment. 

–Va jugar 15 derbis a la Lliga i va marcar dos gols al Camp Nou, un en el primer, el març de 1982, i un altre en l’últim, el febrer de 1988. ¿Quins records guarda d’aquells partits?

–Aquell gol del meu primer derbi va ser increïble. Acabava d’arribar. Va ser el partit que va servir perquè la gent m’acceptés. Jo venia sense nom, llavors no hi havia internet ni Youtube. Simonsen estava al Barça, li van preguntar per mi i va dir que no em coneixia quan jo ja havia jugat a la selecció amb ell. Jo no tenia currículum i aquell partit va ser la meva millor carta de presentació. Vam guanyar 1-3 en un partit perfecte.

Notícies relacionades

Vine a escalar i queda't a dormir

Alonso qualifica de "fàcil" la renovació per Aston Martin

–¿Considera que abans hi havia més igualtat en els derbis que ara?

–Sí, no hi havia tanta distància. Aquelles setmanes eren molt especials per a nosaltres i el públic. Més que per al Barça. Venia més gent a veure’ns entrenar, tothom en parlava. Són partits que no s’obliden. Per exemple, en el 5-2 que ens van fer el 1984 van expulsar Maradona. Més tard els la vam tornar i els vam guanyar 5-3 a Sarrià. Aquell dia van venir familiars de la meva dona de Dinamarca. Hanna els va dir que per cada gol els convidava a una copa. Va sortir cara la cosa. Tommy també li va parar un penal a Schuster en aquell partit.