Núria Picas, lliçó d'altura

Per unes hores va abandonar el seu hàbitat natural, les muntanyes, per endinsar-se en un entorn urbà del qual acostuma a fugir amb rapidesa. Però no tot allò li era desconegut. De fet, el silenci regnant al recinte, abarrotat d’un públic expectant, era gairebé el mateix del que acostuma a disfrutar quan puja i baixa dels cims a tota velocitat.

Sí, la sala d’actes de la CIC Escola de Cicles Formatius d’Activitats Esportives de Barcelona es va omplir d’estudiants dimarts passat per escoltar Núria Picas, una de les millors atletes de muntanya del món i actual campiona de l’Ultra Trail del Mont Blanc (UTMB), que va obrir el curs acadèmic amb una conferència en la qual va exposar la filosofia de vida que l’ha portat a triomfar en la seva disciplina, un èxit que es fonamenta bàsicament en la cultura de l’esforç.

Campions amb molt sacrifici

«Molts joves només es queden amb el vencedor, però pocs s’adonen en el sacrifici que hi ha darrere del campió i fins i tot del que queda últim», resumia un dels docents, esperançat en la possibilitat que els alumnes haguessin pres bona nota dels consells d’aquesta superatleta nascuda a Manresa fa 40 anys.

«Si lluites pots perdre, però si no ho fas ja has perdut». A aquesta màxima s’hi ha aferrat Núria Picas, bombera en excedència, des que va tornar a la màxima competició després de superar una greu lesió. Es va fracturar l’astràgal (un os del turmell que s’articula amb la tíbia i el peroné) escalant a Montserrat, el 1999, i els metges van témer que la seva carrera com a atleta s’hagués acabat.

El punt d'inflexió

Però la seva determinació i, sobretot, l’empenta d’un bon amic la van portar a tornar a provar-se. «La meva vida va canviar l’1 d’octubre del 2011. Era una bogeria atrevir-me amb els 83 quilòmetres de la Cavalls del Vent, però ho vaig fer». Sí, lluint el dorsal 777, ho va fer i va guanyar. I no només això: també va batre el rècord femení de la prova. Des d’aleshores, la seva carrera es va desbocar cap a l’èxit. «El cor té somnis que la raó moltes vegades no comprèn», admet Picas.

Vencedora en tres ocasions del Campionat del Món de carreres de muntanya, Picas va explicar a l’auditori que després de competir en desenes de proves, ha arribat a la conclusió que no hi ha rival més gran que un mateix. «Hi ha un dia en què cada corredor troba el seu verdader oponent i s’adona que no és cap altre que ell mateix».

El cervell, l'autèntic motor

Una conclusió que l’ha portat a entendre que «el múscul més important que tenim al cos és el cervell». Perquè és el cap el que et segueix impulsant quan els músculs comencen a donar-se per vençuts. Una sensació extrema, portada fins al límit, que Picas ha experimentat en multitud d’ocasions. L’última va ser el setembre passat, a la UTMB, quan va arribar vencedora a la meta, exhausta, després d’esgotar pràcticament l’avantatge de 45 minuts que tenia sobre la seva perseguidora, la suïssa Andrea Huser.

«Anava bé fins al quilòmetre 140, però a causa d’una pneumònia que vaig patir a l’Himàlaia, mesos abans, els pulmons se’m van tancar i no podia respirar». Fins al punt que alguns dels seus amics la van anar a buscar per donar-li ànim quan faltaven tres quilòmetres. «Núria, t’està atrapant», la van alertar preocupats. «Ho sé, però tranquils: guanyaré». I va guanyar. Es va coronar finalment en una prova que se li havia resistit en tres ocasions (plata el 2013 i el 2014, i abandonament el 2015) i així va culminar un dels somnis de la seva vida. «L’Ultra Trail del Mont Blanc és una prova que has de portar al cor perquè si només estàs pendent dels quilòmetres i el temps, pot ser que no l’acabis».

Retorn a l’Himàlaia

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

I perquè la porta al cor, Picas ja té decidit que l’any que ve tornarà a la UTMB, «però sense la pressió que portava a sobre fins ara pel repte de guanyar-la». També té decidit tornar a l’Himàlaia, amb el repte d’«acariciar» per fi el seu primer vuitmil. Ja ho va intentar el 2015, amb Ferran Latorre, i aquesta passada primavera, les dues ocasions amb el Makalu (8.463 metres) com a objectiu.

Aquesta vegada té al cap l’ascens del Shisha Pangma (8.013 m) o del Cho Oyu (8.201 m). «Seguiré el protocol de preparació de Kilian Jornet per anar a l’Everest. Em prepararé al CAR de Sant Cugat amb l’ajuda d’una cambra hiperbàrica», explica la Núria, que també ultima per al mes de gener vinent un programa de muntanya a TV-3.