El senyor de la ciclomarató

Colòmbia està de moda i quan un esportista del país sud-americà s'enfila a una bici, tingui les rodes gruixudes o primes, el perill truca a la porta. I si no, només ens hem de fixar en Diego Tamayo, un ciclista de 33 anys, establert a Alcarràs, per amor, i que des de fa un temps s'ha convertit en una referència mundial en les grans proves marató en bicicleta de muntanya.

Però primer, amb les rodes primes i ni més ni menys que al Mundial de ciclisme celebrat a Melbourne (2010) s'ha d'observar la foto de Tamayo, el mateix que es va carregar a les espatlles tota la responsabilitat d'una selecció colombiana que va arribar a la gran cita pel mallot irisat delmada per les caigudes. «Rigoberto Urán (dues vegades segon al Giro) va caure a la Vuelta i va haver de renunciar al Mundial. El seleccionador em va dir. 'Diego, hem de fer-hi alguna cosa'. I el que vaig fer va ser fugar-me de sortida, colar-me en un petit grup i mantenir-me al davant de la prova durant més de 200 quilòmetres fins que les grans seleccions es van posar a treballar per les medalles».

Va ser la gran presentació internacional d'un corredor que ara, sis anys després, ha trobat el seu rol en el ciclisme, a base de l'esforç, de tirar com un animal al pla, d'ajupir el cap quan bufa el vent i de saber sobreposar-se, mentre s'entrena, al fred i la boira de Lleida. Dues vegades ha guanyat la Titan Tropic, comandant el conjunt Gaes, l'última vegada a principis de mes, i en una ocasió s'ha imposat en la Titan Desert.

És la referència colombiana en el mountain bike d'una Colòmbia que viu entregada a un dels grans mites, potser ara el més gran del país, i que es diu Nairo Quintana. «Després del Mundial de Melbourne no vaig trobar equip professional i vaig haver de reciclar-me, una altra vegada, en el ciclisme aficionat. Vaig córrer diverses carreres i vaig coincidir amb un jove compatriota que es deia Nairo, i que ja sorprenia pel seu geni, la seva constància i la seva habilitat davant rivals molt més grans que ell».

Notícies relacionades

Vine a escalar i queda't a dormir

Alonso qualifica de "fàcil" la renovació per Aston Martin

La vida esportiva de Tamayo té una llarga història. Un dia el va seleccionar Colòmbia per defensar el país al Mundial de ciclisme de muntanya que se celebrava als Estats Units (2001). «Però quan estàvem demanant els visats van caure les torres bessones de Nova York i ens van denegar l'entrada als Estats Units. Jo ja tenia decidit emigrar de Colòmbia i com que tenia un cosí a Saragossa vaig venir a Espanya. Van ser uns inicis complicats perquè vaig haver de treballar una mica de tot: a les vinyes de Somontano, de jardiner, de mecànic en una botiga de bicis. Em vaig apuntar al Club Ciclista Iberia i vaig començar a sortir en bici amb ells». I, evidentment, el problema va ser per als altres socis del club; a veure qui era el guapo que aconseguia seguir-lo pedalant. Van arribar, a partir d'aquí, els primers contactes amb equips ciclistes, fins a ser contractat pel conjunt Carmioro (primer amb bandera xipriota, després italiana i finalment britànica) on va coincidir amb Fran Ventoso i Sergio Pardilla, avui corredors del Movistar i Caja Rural.

Una decisió personal

I quan va prendre la decisió professional de la seva vida, oblidar-se de la carretera i centrar-se en el ciclisme de muntanya, concretament en les proves ciclomarató, va començar a treballar-se un lloc en el paradís ciclista. En aquest territori no fa falta tenir un equip al darrere, sinó que es pot actuar i buscar patrocinadors -cosa que gairebé mai és tasca fàcil- de forma individual. Diego és la imatge del Tamayo Team i ara, a part d'entrenar-se, està centrat a tancar tota la seva estructura privada per a l'any que ve. «És un projecte individual que m'entusiasma, perquè el 2017 vull seguir anant a les millors cites tant espanyoles com internacionals del ciclisme de muntanya». I de ben segur que per seguir guanyant i deixant la seva firma personal.