Manuel Jabois, escriptor: "Un psicòpata que s’integra en la societat sol arribar al poder"

¿S’ha de renunciar a la veritat per mantenir unida la família?

Aquesta és la pregunta que queda rebotant a les parets al final de la novel·la. ¿Què pots arribar a fer per defensar la teva família? ¿Fins on estàs disposat a arribar? Crec que els silencis poden ajudar. Generalment, explicar-ho tot no ajuda mai: ni en l’amor, ni en l’amistat, ni en la família. Passa que, vulguis o no, els llaços familiars són per a tota la vida i, per tant, els secrets es fan de vegades més necessaris. Jo no advoco perquè ningú calli ni perquè ningú parli. Cada família és un món i totes han d’adequar-se al que els convingui. Però és veritat que quan un nen creix en el si d’una família, el primer que es fa és esmorteir la realitat, acomodar-lo a un món molt més ideal que el que es trobarà. Un nen es troba amb poques negatives i amb moltíssims eufemismes i moltíssimes mentides, necessàries segurament, i després, quan arriba a l’edat adulta, costa molt més parlar amb ell.

L’Amalia, la mare que ocupa el centre del relat, és un personatge fascinant. ¿D’on surt?

Doncs imagina’t Patrick Bateman, que és el personatge principal d’American psycho, sent una mestressa de casa gallega, sense l’instint assassí però amb una carència semblant d’emocions. No goso dir que l’Amalia sigui una psicòpata, encara que ho pugui semblar, perquè realment no l’hem enviada al psiquiatre i no sabem gaire bé el seu diagnòstic. Però és una dona amb una falla elemental. I fa una cosa que jo sé que fan els psicòpates quan aconsegueixen d’alguna manera integrar-se en la societat, que és imitar, fixar-se en el que fan els altres i reproduir-lo. Ella fa el bé no perquè senti que l’ha de fer, sinó perquè veu que així obté una recompensa social.

"Lo importante es que la gente vea que se hacen las cosas, no la razón por las que se hacen», diu.

És clar, aquesta és la seva manera de funcionar. Per això, un psicòpata que s’integra en la societat sol arribar ràpidament al poder. En la seva empresa, en la política... Són gent que té molt pocs escrúpols, que pot dormir com un tronc després d’haver-se carregat el seu millor amic per qüestions polítiques o empresarials, que pot anar-se’n de vacances tranquil·lament amb la família després d’haver acomiadat 20 persones de manera injusta. No tenir cap remordiment t’ajuda moltíssim a assolir el poder. No tinc cap dubte que el poder de les elits, a Espanya i a altres països, està poblat de psicòpates integrats. La ficció ens ha ensenyat els psicòpates com a col·leccionistes de cadàvers, i no és això, és clar. No van pel món matant. Però no senten la culpa com la sentim els altres, que si fem una putada a algú, encara que sigui sense voler, ens quedem amb un malestar gros i demanem perdó o ens costa agafar el son.

Aquesta mena de persones, ¿senten, com l’Amalia, més necessitat de ser admirades que no pas estimades?

Bé, l’Amalia sap que és molt estimada, perquè ho ha fet tot molt bé per integrar-se, però és una mestressa de casa amb dos fills que són uns poca-soltes i un marit que si fa no fa té la mateixa actitud que un bolet. Llavors, ¿qui l’admirarà fins al punt de voler-se canviar per ella? Ningú. I ella vol que algú en algun moment de la seva vida digui: "Avui m’agradaria ser l’Amalia». Aconseguir aixecar l’admiració que sí que aconsegueix aixecar el seu fill Chami, que és un individu idolatrat perquè ha sigut futbolista i perquè ha marcat un gol important.

¿Un futbolista retirat és, per definició, un personatge tràgic?

A mi el futbolista, i l’esportista d’elit en general, sempre m’ha semblat una figura molt interessant, perquè ha de competir al màxim nivell i mantenir-se en perfecta forma però alhora també ha d’estar pensant en què passarà d’aquí molt pocs anys. Ha de pensar en una segona vida sent encara molt jove i ha de saber que el millor que podia fer en la seva vida amb el que més destacava, això, ja no ho tornarà a fer. És molt fotut això quan només tens 30 anys i escaig. Tret de casos molt excepcionals, com Luis Enrique o Guardiola, un exfutbolista serà un exfutbolista tota la vida. Pots ser un empresari d’èxit o comprar habitatges sense parar o tenir fons d’inversió o el que sigui, però per a la gent ets un exfutbolista. I això alguns ho porten de putíssima mare i d’altres, com el Chami, no ho han gestionat tan bé i volen recuperar aquelles emocions de la manera més absurda possible: la droga, l’alcohol, el sexe o els likes d’Instagram.

Notícies relacionades

Les mil cares del pseudònim

Liadan Ní Chuinn i l’enigma dels escriptors sense rostre

Trets psicopàtics a banda, l’Amalia és una figura materna molt reconeixible.

És una dona pendent dels seus fills i el seu marit, sí, però pendent sobretot de l’aparença que donen com a família. Aquest voler que surtin tots bé a la foto és molt de mare, sobretot de la generació de les nostres mares i les nostres àvies. Això de "com vols sortir amb aquesta pinta que fas». Si jo guanyo un premi literari i em presento de qualsevol manera, a la meva mare li serà igual el premi i em dirà que semblo un deixat de la vida. I també ho entenc, ¿eh? "Escolta, que he guanyat el Nobel de literatura». "Sí, però mira com vas vestit, quina vergonya. Valdria més que haguessis guanyat un premi més modest i que no et veiés tanta gent» [rialles].