Amb el número 1...

Si hi ha un meló per obrir a la selecció espanyola és el de la porteria. Iker Casillas (166 partits, 35 anys) o David de Gea (8 partits, 25 anys), aquesta és la qüestió. L’aficionat mitjà segurament ho té clar. El guardià del Manchester United és el millor a la Premier en les últimes temporades, mentre que del vituperat símbol del madridisme ja només ens arriben des de Porto vídeos amb badades que apaguen el seu irrefutable palmarès.

Notícies relacionades

Edwin Moses: "No vaig necessitar entrenadors, jo era més intel·ligent que ells"

Verstappen es passeja i Alonso carrega contra Hamilton

    Sovint, quan als futbolistes de llarga trajectòria els comencen a ploure les crítiques es diu que es mereixen «un respecte», com si les velles proeses els haguessin de mantenir immunes a l’observació analítica; potser el mateix Casillas hauria de fer un pas al costat com a mostra de respecte per si mateix, però costa molt que un gran campió accepti que el final ha arribat. No era Del Bosque l’home que li havia de donar l’empenta, perquè morirà agafat a les seves lleialtats i, a més a més, els pesos pesants de la selecció que han anat desapareixent de la seva òrbita –Xavi, Xabi Alonso, Puyol, Villa– ho han fet per voluntat pròpia.

    Si al final a França l’elegit és De Gea, el que sonarà més estrany serà veure Casillas, amb els seus 166 partits i 35 anys, a la banqueta. Costa imaginar en aquesta mateixa situació Buffon, per exemple.