Abidal: «¿On és el límit? ¿Qui diu que una cosa no pot ser?»

El març del 2011, una notícia va sacsejar el barcelonisme, però sobretot el principal afectat: Éric Abidal tenia un tumor al fetge. Els metges l'hi van extirpar dos dies després de detectar-l'hi. El malson va reaparèixer l'any següent davant la necessitat d'un trasplantament. El defensa francès va tornar a jugar, i es va convertir en un exemple. Ara, una vegada retirat, comparteix aquelles experiències que va viure i dirigeix una fundació per ajudar nens que han sigut diagnosticats de càncer i les seves famílies. És la nova vida d'Abi, convertit ara en un barceloní més.

-Fa cinc anys d'una visita al metge que no va ser una visita qualsevol.

-Me'n recordo de tot, la veritat. Del partit de Sevilla, del cop de cap a la pilota a terra perquè Negredo no s'escapés sol i de l'endemà, que era de descans. Tenia cita amb el doctor, havia quedat amb ell per sotmetre'm a una revisió i llavors em van detectar el tumor.

-Quin cop.

-Sí. Un cop fort, però més per a la meva dona perquè a casa seva havien passat coses greus, com un germà en cadira de rodes i un altre operat de quistos. Vaig intentar animar-la, alhora que li demanava al metge que em tragués el tumor al més aviat possible.

-¿La revisió tenia a veure amb un mal hepàtic anterior?

-Vaig tenir una hepatitis B de petit, però aquest no n'era el motiu. No tenia problemes físics ni dolor. La revisió era la que fèiem al Barça a principis de temporada, que s'havia endarrerit entre els partits nostres i els de la selecció francesa.

-El seu cas va ser mediàtic, no només perquè jugava al Barça, sinó perquè és un esportista de màxim nivell. Venia a significar que qualsevol persona hi estava exposada.

-Crec que tant és la vida que fas. No influeix en el fet de tenir la malaltia. Jo no fumava ni bevia, i em va tocar. Però com sempre dic, Déu mana. Ell et col·loca en situacions difícils a la vida. Són tanques que has d'intentar saltar.

-¿Aquestes creences l'han ajudat?

-No només al patir la malaltia. No és una cosa que faci ara després del que em va passar fa cinc anys. De petit resava cada dia amb la meva mare, tot i que ella és catòlica. Sempre demano ajuda a Déu, en els moments bons i en els dolents, en les situacions difícils que passen altres persones en altres països. Per a mi és un guió per saber el que és bo i el que és dolent. A vegades et vénen al cap males idees i només tens Déu per reprendre el bon camí.

-¿Com va assimilar la notícia aquell dimarts 15 de març? ¿Què li va dir el metge després de la revisió?

-Vaig sospitar que hi havia alguna cosa perquè ens van dir de tornar a la tarda a la consulta. Anava amb el doctor Medina al cotxe, però no em va avançar res per telèfon, suposo que per respectar la comunicació del doctor Fuster. Al veure'l va ser claríssim: 'Vam veure aquesta imatge que no ens va agradar, et vas fer una ressonància i ha sortit un tumor al fetge. T'hem d'operar. No jugaràs més a futbol i concretarem una data per operar-te la setmana que ve'. Però al cap de dos dies ja em vaig operar: volia que fos ràpid, no podia quedar-me una setmana rumiant sobre el que podia passar. Vaig voler saber-ho tot: com seria l'operació, el futur que m'esperava… i a partir d'aquí, ¡a la batalla!

-¿Què li va explicar?

-Que m'obririen i l'extraurien, i veurien exactament on estava localitzat. Que si estava a prop d'una vena entraria en llista d'espera per a un trasplantament per la possibilitat d'una recaiguda i, si era així, tindria un trasplantament més endavant.

-¿Li va avançar que no tornaria a jugar? ¿L'hi va preguntar vostè?

SEnDLa primera vegada no, perquè era treure una part del fetge, però que es regenera sol. Un dels cirurgians, el doctor Fuster, em va dir: 'Serem a Wembley tu i jo'. No es va equivocar.

-Vostè sí que hi va ser. ¿I ell?

-Sí, sí, crec que sí. Va ser una victòria per a tots. Per a mi, per al Barça, per als doctors, per a tot l'equip mèdic de l'Hospital Clínic…

-¿Creu que va ser una manera d'animar-lo o ho creia fermament?

-M'ho va dir perquè coneix la seva feina i sabia que era possible. Jo estava molt animat. No volia deixar el futbol per una malaltia o una lesió. Havia de lluitar. Em va aconsellar que anés a poc a poc: que primer em recuperés, després comencés a córrer i avancés amb el pas del temps. En dos mesos i mig ja estava a punt.

-Sembla molt poc temps.

-És poc temps, però cada cos és diferent. Tinc la virtut de recuperar-me ràpidament. No diré que no fa mal, perquè en fa, i perquè no m'agrada prendre pastilles ni medicaments. Aguanto tant com puc i, quan no puc, llavors prenc antiinflamatoris.

-El seu cas va servir d'exemple.

-Sí. Però mirant enrere sé que hi ha molta gent desconeguda que lluita molt més que jo i que també tira endavant. D'altres no. Coneixent la malaltia, vaig pel camí que he de seguir: compartir la meva història, explicar que tot és possible, perquè ho han vist en mi, i disfrutar de la família i de la gent, sense enfadar-se per res.

-¿Vostè va canviar en aquest sentit?

-Sempre he sigut així, m'agrada el contacte amb la gent. A vegades escoltes que un no es porta bé, per exemple, amb la mare o amb un altre familiar, però quan et passa alguna cosa així veus que aquelles persones que no hi eren, llavors hi són.

-¿Estava obsessionat amb jugar?

-La meva obsessió després de la primera operació era acabar la temporada amb l'equip. Entrenar-me. Perquè jugar ja depenia del míster.

-¿Ser-hi o poder jugar?

-Era un procés lent. 'Primer és la salut, després l'esport, si ho fas al revés no arribaràs', em van avisar. Primer camina, a poc a poc, encara que als 15 minuts ja m'ofegava, i després et poses en forma.

-I va tornar. Un èxit.

-Sí. Va ser una decisió del cos mèdic, que va trigar molt a dir-me que podia tornar amb tots.

-Potser ¿per por?

SEnDNo, era precaució. També ho decideix el jugador. Si te'n veus capacitat o no. Jo m'hi veia. Un dia li vaig dir al doctor: 'Ara sí'. I em van donar l'alta. Vaig anar al míster [Pep Guardiola] i li vaig dir: '¡Ja pots comptar amb mi!'. Em va posar a la semifinal.

-Contra el Madrid, a la Champions.

-Dos minuts. Per a mi eren deu. O més. Un moment inoblidable.

-Dels més grans que ha viscut aquell estadi.

-Espectacular. Com si fóssim una sola persona. El suport de la gent que em preguntava i m'animava va ser fonamental. Em va ajudar molt. No era fàcil, no. Sols no podem en aquestes situacions.

-Cinc anys després, ¿pensa en tot això?

-No, no. El meu cas era diferent del d'altres persones. Jo estava en forma, em sentia molt bé. M'ho va advertir el doctor: 'Tu entres bé, no et fa mal res, t'operarem i després estaràs pitjor que quan vas entrar'. La segona vegada, igual: no tenia dolor i la sortida va ser duríssima. Altres entren malament al quiròfan i acaben sortint-ne bé. Jo no.

-¿Va ser pitjor la segona operació?

-¡Evidentment! No a nivell mental, perquè estava preparat per al trasplantament i les repercussions sobre un rebuig, el risc d'infeccions, les pastilles que hauria de prendre… Em van deixar sortir un cap de setmana, després em vaig quedar 15 dies al llit. Sort que en aquesta fase tenia al meu costat les 24 hores la meva dona, el meu cosí, la gent del club, els cirurgians sempre pendents, els amics…

-¿Amb el temps s'ha oblidat de tot això?

-No, perquè el càncer sempre és allà. Tinc unes amigues que van patir càncer que han creat una associació a Terrassa que es diu 'El meu company de viatge'. És el teu company de viatge. Sabem com es passa de malament quan et toca. Si t'ha de tocar, no és mala sort. No és tu o una altra persona. No hi ha respostes.

-¿Per què a mi? És la pregunta que martiritza la gent.

-És lògic, però és el cos. Quan parles amb doctors i la gent que treballa amb la malaltia t'ho diuen: la tenim tots, tots, i s'activa o no. Si ha de tornar, tornarà. Si m'ha de tornar a passar, passarà. No ha de ser una obsessió.

-¿Segueix una vida normal?

-Sí. Faig esport, jugo a futbol sala, vaig en bici. Sóc diferent, tinc un òrgan diferent i tinc limitacions. Però no hi ha límits. He conegut algú que va patir quatre trasplantaments, amb un rebuig rere l'altre, i va pujar l'Himàlaia. ¿On és el límit? ¿Qui diu que una cosa no pot ser? Aquestes persones en són un exemple. ¿Jo? Sí, però hi ha casos pitjors que el meu.

-Abans de la malaltia, ¿la seva idea era jugar fins quan? ¿La malaltia va retallar la seva carrera?

-No, perquè arriba un moment que el cap diu prou. És veritat que amb l'operació i l'edat trigava més a recuperar-me, però podia seguir jugant. L'hi vaig dir al president, al director esportiu, a l'entrenador. Però va arribar el moment que vaig pensar a deixar el futbol. Tenia la fundació i una altra motivació. Tampoc volia fer el ridícul i ocupar un lloc que havia de ser per als joves.

-La seva fundació es bolca amb els nens.

-Amb els nens i les seves famílies. Si Déu vol, muntarem una residència a Barcelona o a prop per facilitar la vida dels familiars dels pacients, que no hagin de preocupar-se per les despeses, on dormir.... Que estiguin a Barcelona com a casa. Vaig veure l'exemple d'una família que era d'aquí i era duríssim. Imagini's els que vénen de fora o de l'estranger.

-¿Parla amb els metges?

-Sí, passo revisions cada tres mesos, em faig analítiques, ecografies…

-I el Gerard, el seu cosí, ¿com està?

-¡La mar de bé! Va sortir de l'hospital al cap de tres setmanes, va estar a casa meva quatre mesos. Només va tenir una complicació d'un bony de greix a la cicatriu. Ara està casat, és pare, té un nen i una nena i treballa a França. Es volia mudar aquí.

Notícies relacionades

El Barça reacciona en defensa i Parker afina l’atac

Alcaraz despatxa Xevtxenko i disfruta en la seva estrena a Madrid

-I a Barcelona s'hi va quedar vostè.

-De moment. ¿Vostès saben on seran demà? Mana la jefa. Si es vol mudar, ens mudarem, i si no, doncs no.