Rashford no és Luis Suárez

El primer Barça va atacar amb Xavi, Busquets, Iniesta, Cesc, Messi i Neymar; el segon Barça havia canviat Rakitic per Xavi i Cesc per Suárez i aquesta victòria mínima amb un doblet de l’uruguaià es va diluir amb una derrota per 2-0 i l’eliminació. Si aquell equip d’estrelles consagrades va sucumbir amb dignitat, ¿no ho pot fer aquest Barça per consagrar?

¿O serà capaç aquest grup d’insensats de guanyar al Metropolitano jugant 11 contra 11 amb el mateix fervor amb què es va batre en la segona meitat, en inferioritat, mantenint l’Atlètic tancat igual? Una vegada havia sortit de la cova l’onze blanc-i-vermell i es va emportar un botí incalculable: l’expulsió de Cubarsí, el golàs de Julián Álvarez i el triomf. La segona excursió es va saldar amb el segon gol de Sorloth que va deprimir els blaugranes, que fins aleshores havien acariciat l’empat.

La dificultat es multiplica per l’obligació de marcar dos gols, en camp contrari i en un partit que no durarà 90 minuts, ni de bon tros. Els aplegapilotes tindran pilotes desinflades o les lliuraran tard, malament i lluny, o estaran distrets i els jugadors blanc-i-vermells necessitaran atencions diverses vegades. També els blaugranes, Lamine Yamal en particular pel que es va intuir ahir.

La diferència d’aquesta eliminatòria, en resum, és que Marcus Rashford no és Luis Suárez. L’uruguaià es va atipar de fer gols i va estar particularment oportú davant l’Atlètic aquella nit. El seu doblet va acabar remuntant el gol de Fernando Torres.

Rashford va ser el principal i màxim rematador de l’equip. Cinc intents en el primer temps, més un de João Cancelo i un de Gerard Martín. Cap de Lewandowski, de Lamine Yamal, d’Olmo. Tampoc de Fermín en el segon temps. En la represa, dos xuts més de Rashford en set minuts. Sense encert en la dissortada nit col·lectiva.

Kovacs embolica la troca

Notícies relacionades

Xavi Pascual posa en un compromís Laporta

Carolina Marín, campiona olímpica de bàdminton: "Continuar jugant hauria implicat arriscar la vida i no feia cap falta"

Cubarsí va passar pel mateix tràngol que Araujo en aquell cèlebre 1-4 de Montjuïc davant el PSG. També en els maleïts quarts de final (2024). El charrúa es va llançar contra Barcola i l’àrbitre el va enviar al vestidor amb una vermella directa. Cubarsí va ser encara més innocent al no detectar que Giuliano esperava el contacte perquè la falta fos evident. Als dos els va condemnar el mateix àrbitre: el romanès István Kovacs. L’home presentava una estadística temible. Ni el Barça ni l’Atlètic havien guanyat mai sota la seva jurisdicció: un empat i una derrota dels blaugranes, un empat i quatre derrotes dels matalassers. L’hauria poguda continuar amb la seva tasca prou deficient.

Kovacs es va menjar després un penal per mà de Le Normand amb un crispat Camp Nou que en una nit que es va preparar com la de la frustrada remuntada de copa contra l’Atlètic fa un mes va acabar cantant: "La UEFA és una màfia". Malgrat els esforços de Joan Laporta per abraçar-se a Aleksander Ceferin, el president, i enterrar les picabaralles per la denúncia per la presència d’estelades en la final de Berlín. Van abundar les banderes independentistes a l’estadi, d’on no havien desaparegut mai.