Jorge Javier i els toros

La referència va dirigida a l’andanada que va proferir a Telecinco Jorge Javier Vázquez des del seu programa El diario de Jorge . I crec que a aquestes altures del partit de la vida ja tinc de tot clar que Jorge Javier té llum verda permanent per dir el que li doni la gana sobre el tema que li doni la gana. Li és ben igual el que digui el personal. I em sembla bé perquè es tracta de comunicar. Sí que és veritat que una bona part dels humanoides que tenen unes opinions que no coincideixen amb les dels altres opten per l’insult personal abans que raonar amb una crítica.

Notícies relacionades

Netflix llança la primera imatge de la seva sèrie d’animació de Mafalda

‘Camí de cabres’: un pòdcast bestial

Bé, doncs tot arrenca en aquesta habitual litúrgia de "xerrada feliç" (originàriament nascuda en els informatius americans dels 80) que solen tenir des d’un plató cap a un altre, el presentador d’un programa que finalitza amb un altre del programa que el segueix. En aquest cas Joaquín Prat, d’El tiempo justo, donava pas a Jorge Javier, d’El diario de Jorge. Es tracta de mantenir una conversa distesa de més o menys un minut, verificar que l’emissió posterior serà en directe i convidar amb aquest esquer l’audiència perquè no canviï de cadena. Diuen els experts que aquestes connexions sempre sumen.

Durant aquesta connexió, Jorge Javier va centrar el seu comentari en una trobada personal i pública que van mantenir l’arxiconegut presentador Ramón García juntament amb una reportera del programa El tiempo justo, que respon al nom de Gemma Camacho. La trobada es va produir mentre tots dos estaven veient una corrida de toros. ¡Mare de Déu, Senyor! Jorge Javier es va treure de la màniga l’històric i sempre resultadista debat del Toros sí, toros no. I és clar, ho va petar: "Ai, Joaquín, que he vist imatges i estava pensant jo quan he vist Ramón García i Gemma Camacho: com de bonic que seria que la gent no anés als toros". I va seguir: "Com a societat hauríem de tenir una altra relació amb el món animal que en una altra època... ¡¡i que corrin pel camp i que facin el que els doni la gana!!". I Prat va somriure. Jorge Javier va ser feliç. I jo també. ¡Que visqui el món animal.