Diana González i Martín Correa-Urzquiza, antropòlegs: "Les persones psiquiatritzades són subjectes productors de coneixement vàlid"

Les persones que han patit trastorns mentals i que ajuden altres persones en la mateixa situació, els anomenats peer to peer (parelles d’igual a igual), són cada vegada més nombroses, amb el suport d’ONG o fins i tot d’administracions. Es tracta d’una manera directa, humana i horitzontal d’ajudar ciutadans que s’enfronten a un dolor nou i inesperat. Però un article publicat recentment adverteix que aquestes iniciatives poden tenir un vessant no tan lluminós. I alerta que aquesta iniciativa pot ser absorbida per les institucions per construir el “bon pacient” que no qüestiona el model actual ni té veu ni vot en la presa de decisions.

En concret, els autors es pregunten si, més enllà d’ajudar altres persones amb problemes de salut mental, aquests ciutadans que actuen com a peer to peer poden qüestionar diagnòstics, especialment en espais de presa de decisions; si es tenen en compte els seus sabers i si se’ls remunera d’una manera equiparable a altres rols professionals.

El text descriu com el “potencial transformador” d’aquestes persones —perquè parlen directament dels seus casos, d’igual a igual, horitzontalment— pot ser neutralitzat per les institucions i ser cooptat, “convertint-se progressivament en una versió institucionalment blanquejada del bon pacient”.

L’article, titulat Sabers profans i justícia epistèmica en salut mental: anàlisi crítica de l’agent de suport entre iguals a l’Estat espanyol, el signen Diana González i Martín Correa-Urquiza, màster en Antropologia Mèdica i Salut Global i doctor en Antropologia Mèdica i Salut Internacional, respectivament. Tots dos alerten que aquestes figures, el peer to peer, poden ser captades institucionalment i perdre “la seva potencialitat com a figura crítica, disruptiva i articulada col·lectivament”.

El risc de ser instrumentalitzats

En sentit crític, els autors parlen de com l’anomenat “pacient expert” ho és en certs contextos sempre que reprodueixi el discurs biomèdic i promogui que es prengui la medicació —l’adherència al tractament— o faci d’intermediari entre professionals i altres persones amb trastorns. Segons l’article, alguns d’aquests “pacients experts” acaben sentint-se aïllats i instrumentalitzats.

Els autors, crítics amb el model psiquiàtric imperant, lamenten que aquests pacients experts puguin acabar “adaptant-se” a les normes del sistema. Per això, proposen que aquestes persones vagin més enllà d’explicar la seva experiència personal i s’integrin en moviments socials per generar coneixement.

La saviesa profana

Tots dos antropòlegs exalcen el saber en primera persona en salut mental: “és una forma de saviesa sobre la condició humana, sobre com el sofriment existencial es manifesta i es viu”. És, insisteixen, un coneixement filosòfic i existencial que complementa el model biomèdic, centrat en els símptomes.

Persones silenciades

El text considera d’entrada una injustícia que les persones amb problemes de salut mental no hagin tingut veu pròpia i que hi hagi hagut un “silenciament de l’experiència viscuda”. Els autors consideren que s’ha donat prioritat als diagnòstics, a la patologització i a la intervenció “per damunt del reconeixement de les persones psiquiatritzades com a subjectes productors de coneixement vàlid”. En definitiva, persones que han estat “desacreditades”.

Al mateix temps, en els últims anys aquesta tendència ha canviat a favor dels “sabers profans”, és a dir, de donar veu a aquestes persones mitjançant les organitzacions “en primera persona”, perquè durant segles qui ha experimentat la bogeria ha estat exclòs dels espais institucionals on s’elabora el discurs sobre aquesta realitat. La idea ha estat canviar la mirada envers elles i, en lloc de ser un “objecte passiu”, donar-los la possibilitat de produir alternatives. I aconseguir una mirada horitzontal respecte d’elles.

Crear una “zona de contacte”

Però els autors demanen anar més enllà de la possibilitat que aquestes persones ofereixin el seu testimoni personal, la seva vivència. I plantegen la necessitat de canviar el coneixement sobre la salut mental i “desarticular el relat hegemònic” que, segons González i Correa-Urquiza, s’ha basat en una mirada biomèdica.

Notícies relacionades

Esther Pousa, psicòloga clínica: "Escoltar veus és estar boig? Rotundament, no"

Francesc Romeu, rector: “Hi ha una necessitat de transcendència i la gent la busca com pot”

La prova de l’eficàcia del peer to peer, segons tots dos professionals, és detectar si gràcies a ells existeixen o no espais de deliberació horitzontal, si s’amplien els marges del que es pot inscriure dins de la salut mental, si s’hi incorporen noves paraules i “marcs interpretatius” i, en definitiva, si aquestes vivències impacten en les pràctiques professionals o són absorbides “com a complement inofensiu que no qüestiona” els fonaments de la mirada hegemònica que, segons els autors, es basa en el saber biomèdic.

Finalment, proposen una “zona de contacte” que serveixi perquè dialoguin les diferents mirades que tenen a veure amb la salut mental, per generar coneixement de manera compartida, a partir de cultures i experiències diferents: les de les primeres persones i les dels professionals.