Sincronitzada sense gènere

Ella, 38 anys, casada i amb dos fills; ell, 19 anys i amb nòvia. La Gemma, que està retirada des de fa tres anys, ha decidit tornar fugaçment per anar al Mundial del mes que ve que se celebra a la ciutat de Kazan (Rússia); el Pau ha pujat al carro de l'oportunitat de la seva vida. Mengual i Ribes formen l'estranya parella de la natació sincronitzada, un esport que per primera vegada obre les portes a la participació masculina a través del duo mixt. I tots dos estan encantats. Ahir van presentar a Sabadell la coreografia que defensaran a la ciutat russa, amb prou feines tres minuts al ritme de la música d'Evanescence. La Gemma és qui mana; el Pau segueix el seu ritme amb un encomiable èxit, després de passar diversos mesos treballant sobretot la flexibilitat. Durant tres setmanes acabaran de polir l'exercici.

«L'esport no té sexe, cap esport n'hauria de tenir», assegura amb sorprenent maduresa Pau Ribes, el noi de Canyamars (Maresme) que va quedar enamorat de la sincro als 7 anys veient l'espectacle Un sueño de agua a la piscina de salts de Montjuïc. «És com una droga, hi estic enganxat», afegeix el pioner nedador, que no creu en gèneres  dins d'una piscina. Va deixar els estudis després d'acabar ESO i des d'aleshores s'ha dedicat a entrenar noies en diferents clubs i a llançar-se a l'aigua sempre que ha pogut, en competicions de categories inferiors i, quan es va quedar sense recorregut, en exhibicions amb diferents grups, com el Panteres Grogues del CE Mediterrani. Quan Esther Jaumà, ara seleccionadora espanyola i abans entrenadora seva al Granollers, el va trucar per intentar l'aventura mundialista amb Mengual, no s'ho podia creure. «Al principi vaig pensar que se'm faria molt difícil, perquè ella té molt nivell, però amb el treball dia a dia i una coreografia adaptada a mi ho estem tirant endavant. És un honor estar al costat de la Gemma, que s'hagi prestat a aquest projecte, i una experiència genial que havia d'aprofitar».

I Pau Ribes ho està fent. Ha treballat molt dur la preparació física, la musculació i, amb Quima Gratacòs, la col·locació postural i, sobretot, la flexibilitat, un punt feble dels homes en general. «Jo sóc més flexible als 38 anys que ell als 19, d'això no n'hi ha cap dubte. Ell és bastant tronquet -diu entre rialles la Gemma-, i això ha condicionat notablement l'exercici perquè hi ha figures que acabaria amb un espagat o coses més rodones i no els podem fer perquè, pobre, s'ho passa fatal». «És veritat -reconeix el

Notícies relacionades

Alba Petisco, gimnasta: "La gent ja em mira amb uns altres ulls. Les millors saben que existeixo"

Alcaraz s’exhibeix contra Bautista i jugarà la final de Queen’s

Pau-, sóc un tronquet perquè els nois som durs per naturalesa. S'ha de començar de molt petit per treballar la flexibilitat».

El Pau va començar de petit, primer a Vilassar, després a Granollers i després a Mataró. I, com el Billy Elliot de la sincronitzada que és, ha hagut de superar prejudicis. «La gent s'estranyava quan els meus pares deien que feia sincronitzada. Alguns em miraven malament perquè jo era diferent i destacava, però la família i els amics m'han ajudat sempre i, en aquest sentit, he sigut fort. No m'han tombat», assegura Pau Ribes, que tampoc dóna importància a l'halo que envolta els nois que practiquen aquestes modalitats: «Jo sóc heterosexual, però no s'ha de donar cap mena d'importància a aquest tema. Si un és gai o una és lesbiana, ja està, s'han de respectar totes les tendències». «Si tenim grans ballarins, ¿per què no podem tenir nedadors de sincro?», reivindica al seu torn Esther Jaumà.