Glòria eterna

Glòria al Barça a Berlín, glòria a Xavi, el capità etern, que va complir l'última missió i va alçar la Champions, la cinquena d'una història que un equip de llegenda ha reescrit en a penes 10 anys, una dècada que val per un segle i que l'ha convertit en el rei d'Europa i del món. Glòria a un Barça que s'ha fet gran i que ahir a la nit, en un escenari èpic, va recuperar el tron perdut, després de deixar enrere tots els campions (Anglaterra, França, Alemanya i Itàlia) i va tancar el segon triplet i va obrir el camí dels sis títols, acompanyat per les veus de més de 17.000 culers que van viure una altra muntanya d'emocions fins a abraçar-se als seus, en la simbòlica imatge final d'un partit que no es va acabar al camp, sinó al cor de la grada. El gol i l'embogida carrera de Neymar, amb tot l'equip darrere seu mentre el Juventus plorava en silenci va ser el millor final d'una altra bella història.

Són ja moltes les belles històries per explicar d'un club que, no fa tant, només tenia Wembley per recordar. Cinc Champions, cinc Copes d'Europa, com el Bayern i el Liverpool. Qui podia imaginar-s'ho en els llargs temps de desenganys. La Vecchia Signora, tan glamurosa, tan difícil de conquistar, elegant en el camp i en la derrota, també va sucumbir, encara que va lluitar com a italiana que és, i mai es va agenollar tot i el cop de començar a perdre als quatre minuts. Semblava tan fàcil, i no ho va ser. Es va patir, i molt, i quan pitjor estava el partit, quan la grada juventina més cridava, i la blaugrana rondava silenciosa, amb la por que no havia sentit en tot el dia, el Barça es va aixecar i va agafar la copa per les dues orelles. Messi va córrer i va córrer, i Suárez ho va rematar. I Neymar va dibuixar l'última vinyeta d'un conte que no s'ha acabat.

LA FELICITAT DE LUIS ENRIQUE / Va sonar Viva la vida, una altra vegada, símbol dels millors anys de la vida del Barça. Va sonar l'himne blaugrana, i Berlín va escoltar milers de veus cantant, mentre els jugadors es passejaven amb la copa, de mà en mà, somrients, sentint-se en la glòria. I allà hi havia Luis Enrique, més feliç que mai, deixant anar tots els sentiments que guardava dins i que feia mesos que retenia, escoltant corejar el seu nom, en el que era un missatge clar. No volen que se'n vagi, encara que fins i tot ahir ell va mantenir en l'aire el seu futur. La seva filla petita, Xana, feia onejar una bandera. i ell la va acabar plantant al centre del camp, en una metàfora de la conquista de Berlín.

UN DIA DE FESTA / Glòria a Messi, un dels grans autors d'aquesta obra descomunal. I al seu costat, Xavi, Iniesta, Piqué, Busquets, Alves i Pedro, els herois del club de les quatre Champions, símbols d'un estil que va molt més enllà dels títols que acumulen. Berlín va ser una festa des del principi fins al final, des que milers de culers es van escampar pels carrers i van ocupar la porta de Brandenburg i van recórrer el mur, sense deixar de cantar, sense deixar de somriure, sense por de perdre, lluny del vell fatalisme culer perquè el Barça del segle XXI és un Barça nou, que ha conquistat Europa quatre vegades en nou anys, sempre amb el dolç encant de la pilota.

Berlín va viure un dia lluminós, sense res que el pertorbés com hauria passat en una final contra el Madrid, un clàssic enverinat que ningú hauria viscut en pau, ni abans, ni durant ni després. Assegut davant el televisor, el madridisme va estar a prop de tenir el seu gran heroi, Morata, el mateix que els va eliminar, i que es va guanyar molt més que el perdó amb el gol. Però no va passar d'aquí i la décima ha quedat enterrada un any després sota el pes del triplet.

Notícies relacionades

El Barça acaba al galop

«La decisió de seguir no la tinc clara, ja veurem»

A la llotja, això sí, la representació estatal va estar molt lluny de la de fa un any a Lisboa, com si no jugués un equip espanyol. Era el dia de les Forces Armades i tant el rei Felip VI com Mariano Rajoy es van quedar a casa. Artur Mas va tornar a somriure com a la Copa. Sense més himne que el de la Champions, la grada va repetir el ritual d'alçar milers d'estelades al crit d'independència en el minut 17.14.

Ningú podia escriure un millor final per a Xavi que el futbol, i tornar-li així la passió de tots aquests anys. I agafat de la mà anava Iniesta, coronat com el millor de la final. Dos amics. Dos símbols d'aquest equip. Missió complerta.