El Barça acaba al galop

Rakitic, Suárez i Neymar. Els conductors de la transició del Barça cap a una altra dimensió. El perfecte resum de la perfecta temporada amb el tres de tres. Així acaba el Barça de Luis Enrique, que va sortir en desbandada a Berlín, i va acabar al galop una hora i mitja després per rebentar Buffon, un dels culpables que la final durés fins al temps afegit quan s'havia d'haver acabat molt abans i per moments va semblar que es podia escapar volant per la Porta de Marató.

Aquella sensació es va acabar quan el millor jugador del món va conduir el millor contraatac del món i Suárez  va rematar un rebuig de Buffon a xut de Messi. El Barça va executar la Juve amb el mateix procediment amb què l'equip italià va renéixer a la segona meitat gràcies a Morata, de pesca al costat de Ter Stegen, en un breu consol per al madridisme. Pirlo es va agegantar, però el seu recorregut vital ja està esgotat. El de Messi, o el de Busquets, per comparar-lo amb la seva rèplica, està en la plena maduresa.

DOS-CENTS SEGONS / Cinc Copes d'Europa ja són paraules importants, quan només n'hi havia una fa nou anys. I aconseguir un segon triplet, que cap club del món té, tan sols sis anys després del primer indica que el segle s'acoloreix amb els colors blaugrana. El Barça ara sí que està a la cúspide, contra el que es propagava no fa tants anys, enterrades les pors i els complexos. Ha guanyat les quatre últimes finals disputades. La Juve seguirà plorant la seva maledicció amb la seva sisena derrota en vuit presències.

Ahir la va guanyar qui més decidit va sortir a buscar-la. En 200 segons mal comptats (abans d'arribar al minut 4) el Barça s'havia avançat en la primera jugada lligada. Aquella sorprenent facilitat prometia un partit plàcid i lluminós com la tarda berlinesa, una altra gran capital que entra al santuari culer. Va confondre també els blaugranes, que en cada jugada ben teixida, amb aquelles passades diagonals amb què es distreu Messi fora de l'àrea, van anar creant ocasions. Arribat el descans, el Barça només podia lamentar el disgust de no haver tancat el llibre.

ESPERANT INSTRUCCIONS / Malgrat anar a remolc tan aviat, el Juventus va mantenir la seva estratègia inicial. Tot i que el gol tan prematur exigia un canvi perquè la feia inútil. Allegri va confiar que quedava molt partit per jugar més que a ponderar el risc que corria si en quatre minuts el Barça havia aconseguit marcar. El Juventus va cedir el camp fins a rebre noves instruccions de l'entrenador  i no tant la pilota. Va anar a la seva, buscant sortides directes a  Morata, que va saber situar-se entre els defenses i els interiors del Barça, i va resistir. Gràcies, en gran mesura a la misericòrdia del Barça, que va desaprofitar tres ocasions seguides a la represa i a Neymar li van anul·lar un gol amb un mal cop de cap.

Morata es va trobar amb un gol per casualitat i la final va agafar el gir que s'espera: un partit competit, equilibrat, en una commovedora lluita pel trofeu més preat. Pogba es va agegantar, Tévez va trepitjar l'àrea, Marchisio es va colar un parell de vegades i Pirlo ja no va necessitar les ulleres per veure Ter Stegen. El Barça va trontollar i la tempesta anunciada (la meteorològica) va començar a entreveure's pel sostre perquè la Juve va dominar el centre del camp. La seva superioritat numèrica (quatre contra tres) es va fer efectiva perquè, a més, va conquistar la pilota. Es va obrir un abisme entre la defensa i la davantera, amb Rakitic i Iniesta corrent amunt i avall sense arribar enlloc, i Pirlo es va creure un terratinent poderós després d'haver perseguit furtius pels seus dominis. No va caure ni una gota perquè una altra virtut de Luis Enrique ha sigut la de dissenyar un paraigua molt resistent.

Notícies relacionades

Glòria eterna

«La decisió de seguir no la tinc clara, ja veurem»

MESSI DESTROSSA UN ARMARI / La tela italiana, no obstant, ja no resisteix l'huracà que és Messi, que va superar en la seva carrera un armari com Barzagli. Leo va ser clau una altra vegada sense haver marcat. Va saber crear gols per a benefici dels seus companys en la davantera blaugrana, que es van poder consagrar en el dia culminant de les seves carreres.

A Leo ja no li feia falta cap tipus de reivindicació a aquestes altures. Suárez va encertar en la jugada més fàcil, a porta buida, amb la canya a punt (l'hi va prendre a Rakitic que va córrer el camp de punta a punta), i Neymar va afusellar Buffon amb fúria per deixar anar tota la tensió acumulada. Neymar va marcar el 3-1 com el podria haver marcat Piqué, que el va acompanyar en una excursió en ple temps afegit, que va durar menys de l'habitual perquè el Barça va tancar el partit a la italiana. No tan sols amb una defensa impecable, no tan sols amb un contraatac letal, sinó amb la fredor de retallar el temps afegit, llarguíssim  (la UEFA va situar el gol de Neymar en el minut 97), amb aquells ardits propis del rival. La final va durar el que no havia d'haver durat, però dura amb justícia el regnat del Barça, gran amb majúscules fidel al seu estil.