«El futbol, a vegades, és la premsa rosa dels senyors»

A l'actor, director teatral i presentador Àngel Llàcer (Barcelona, 1974), que actualment està al capdavant  del programa Còmics (TV-3), li agraden els reptes. En canvi, no és gens amant de l'activitat esportiva, ni tan sols com a espectador. L'alimentació sana i un bon descans són els seus companys de viatge.

-¿Què fa per tocar tantes tecles alhora i no acabar morint en l'intent?

-Dormo molt, vuit o nou hores. El meu truc per arribar a tot és dormir. I tenir l'agenda molt ben planificada. Em puc permetre ser un caos, perquè ho tinc tot molt ben organitzat.

-¿Practica algun esport per desconnectar?

-No, no m'agrada. Vaig al gimnàs quan m'engreixo una mica, perquè tinc tendència a l'obesitat. Jo arribo a l'estiu amb molt de pes perquè no he fet abans l'operació biquini, com algunes persones. I, en canvi, el Na-dal és la meva època de màxima primor, perquè faig esport. A vegades tinc un entrenador personal. Però fins i tot he arribat a córrer alguna cursa, com la Jean Bouin, amb Manu Guix.

-¿I va aguantar el tipus?

-Sí. Són reptes que em poso. També em passa en l'àmbit professional.

-¿No és dels que prediquen mens sana in corpore sano?

-És veritat que quan practiques esport et trobes millor, però no durant el temps que en fas. És a dir, et sents millor després, i jo sóc molt de viure el moment. Sóc més del carpe diem.

-¿Tampoc és espectador d'esports de masses, com el futbol?

-No, però és que a vegades, en el cas del futbol, hi ha notícies que no són d'esport específicament, sinó de tot el que l'envolta. Moltes vegades el futbol és la premsa rosa dels senyors, perquè aquest ha dit no sé què, l'altre està enfadat perquè no ha jugat, un entrenador afirma que el seu col·lega és tal cosa… Poques vegades sento com s'ha jugat un partit. Per exemple, quan parlen amb Guardiola hi ha una part de xafarderia, de senyora de perruqueria que vol sentir el que el Pep ha dit.

Notícies relacionades

Espanya resisteix el setge alemany i se la jugarà a la tornada a Madrid

La pràctica de l’esport puja en els més grans de 75 anys

-Pel que explica, dedueixo que no segueix uns colors.

-¡Ui, no!, perquè jo tinc un defecte: ploro amb molta facilitat. Quan algú perd, a mi em sap molt de greu, sigui qui sigui. A casa són del Barça de tota la vida i m'ha arribat a saber greu que guanyin, perquè penso que potser a uns pobres com els del Leganés els hauríem d'haver deixat guanyar. ¿Vostè sap la il·lusió que deuen tenir els del Vila-real per guanyar el Barça? I quan algú aixeca una copa, m'emociona, sigui qui sigui.