Punys d'or a Las Vegas

Aquesta matinada, quan Floyd Mayweather i Manny Pacquiao saltin al quadrilàter del MGM Grand Garden Arena de Las Vegas davant dels ulls de 16.800 espectadors en viu i de milions més enganxats a les pantalles de televisió de tot el planeta, més d'un es plantejarà preguntes com les que es llegien a De la boxa, el brillant i emblemàtic assaig que va publicar fa gairebé tres dècades l'escriptora nord-americana Joyce Carol Oates. «¿Què està passant? ¿Per què som aquí? ¿Què significa això? ¿No es pot aturar?».

Molts -com acostuma a passar amb la boxa, tan incompresa per a uns com incomprensible per  a uns altres- no trobaran mai respostes, tampoc aquesta nit. Tot i això, n'hi ha, i moltes, en l'enfrontament entre els dos millors púgils de l'última generació, un combat amb què un esport generalment vist en declivi cultural tracta de mostrar la seva vigència i, de moment, ja demostra el seu poder.

D'ençà que el 2009 no van arribar a bon port les converses prèvies per a un combat entre Mayweather i Pacquiao s'ha anat alimentant l'ansietat per aquest combat. L'espera de cinc anys i mig els enfronta ara als 38 i 36 anys, respectivament, quan potser ja no estan en el seu moment pletòric, esportivament parlant. Tant se val. Per fi es troben entre les cordes dos estils, dues personalitats enfrontades.

L'agressor i el tronera

En una cantonada, Money Pretty boy, el nord-americà exuberant, invicte com a professional (47-0) però perseguit en l'àmbit personal per l'ombra de set acusacions de violència domèstica de cinc dones diferents (es va declarar culpable dues vegades i va ser sentenciat a breus períodes de presó en totes dues). En l'altra Pacman, amb un altre currículum memorable al quadrilàter (57-5-2) i una polifacètica carrera fora, que va de la política al bàsquet i que ha deixat enrere temps de joc, alcohol i dones. Ara és un cristià renascut i l'heroi nacional de les Filipines, on s'acaba d'emetre un segell amb la seva imatge i on quan ell salta al ring els índexs de criminalitat baixen i fins i tot el Govern i els rebels declaren una treva.

Potser el 2009 hi hauria hagut millor boxa, però no tanta expectació. Com va dir dimecres, en l'última compareixença dels púgils davant dels prop de 600 periodistes, Leonard Ellerbe, el conseller delegat de Mayweather Promotions: «Aquest és el combat que el món ha estat esperant veure». I encara que són habituals frases com «el combat del segle» o «del mil·lenni» (o fins i tot segons Mayweather «de la història»), sobretot sortint de boca de promotors com Bob Arum -que gestiona la carrera de Pacquiao com abans ho va fer amb Muhammad Ali- en aquest cas no són del tot una exageració.

Gratis a Mèxic

Els rècords d'aquest cap de setmana cauen com cops de puny en 12 assalts, almenys pel que fa al negoci. S'espera que només en el sistema de retransmissió de pagament per televisió als 13 territoris internacionals on s'ofereix el combat es cliqui el botó de compra més de tres milions de vegades, superant la marca de 2,5 milions que Mayweather va establir en el combat contra Óscar de La Hoya el 2007. A Mèxic -la seva oficina de turisme és un dels patrocinadors del combat- es veurà gratis; en altres països com Espanya es podrà seguir per 12 euros. Als Estats Units el cost també fa història: 89,95 dòlars o 99,95 si es vol veure en alta definició (entre 80 i 90 euros). I això abans d'impostos.

Ni l'elevat preu ni la generosa oferta d'altres esdeveniments esportius (des de tres partits de la lliga de beisbol, incloent-hi un Yankees-Red Sox, fins al Derby de Kentucky) fan ombra al duel a la ciutat del pecat. I s'anticipen beneficis de televisió de més de 300 milions de dòlars (doblant els 150 milions de l'actual rècord, que també va aconseguir Mayweather contra Saul Canelo Álvarez el 2013), un cofre del tresor que principalment es repartiran els dos púgils amb una divisió 60-40 a favor del nord-americà perquè recentment els seus combats han tingut audiències més bones.

Si a la tele s'hi augura èxit, el que ja està comprovat és l'ànsia per ser testimoni directe del combat. O de qualsevol cosa relacionada amb ell. A Las Vegas l'índex d'ocupació hotelera aquest cap de setmana es mou entre el 94 i el 98% i això que el cost de les habitacions s'ha quadruplicat de mitjana.

Si alguna cosa exhibeixen Mayweather i Pacquiao és el seu efecte imant. Quan es van posar a la venda les úniques 500 entrades disponibles per al públic es van esgotar en 60 segons, i encara que el preu oficial era d'entre 1.500 i 10.000 dòlars, en el mercat secundari tot s'ha anat a l'estratosfera. Els seients on hi ha l'opció de ser esquitxat per la suor i la sang de Mayweather i Pacquiao en la revenda poden arribar fins als 300.000 dòlars. Fins i tot la sessió de pesada, que es pot veure gratis per llei a l’estat de Nevada, es va convertir en tot un fenomen. Per evitar aglomeracions, i amb els beneficis destinats a dues organitzacions benèfiques escollides pels púgils, es van posar a la venda entrades a 10 dòlars. En 90 minuts se’n van vendre més de 10.000. La inflació va ser percentualment més alta que per a la lluita. Hi va haver qui va pagar 400 dòlars per veure dos homes de tors nu comprovant que estaven en el màxim de 66,7 quilos del pes wèlter.

Com Woodstock

Famosos del món de l’espectacle, de la política i d’altres esports han ajudat també aquests dies al revival de la boxa, mostrant la preferència o les apostes per un púgil o l’altre, ressuscitant records com els d’aquell Frank Sinatra que es va oferir a fer fotos per a la revista Life del combat d’Ali i Joe Frazier al Madison Square Garden a canvi d’una de les entrades tan difícils d’aconseguir el 1971 com les d’aquesta nit. No sembla desencaminat Ken Hershman, el cap de HBO Sports (la cadena de cable que té els drets dels combats de Pacquiao i que ha possibilitat la disputa del títol gràcies a un acord amb Showtime, que té els de Mayweather), quan diu: «Aquest combat és un esdeveniment cultural. Pot ser una mica com el festival de Woodstock, on diu que hi va haver el triple de gent de la que de veritat hi va assistir».

La música – o en aquest cas el ball sobre la lona, l’esforç i el dolor– el posaran els dos artistes dels punys, que estan deixant en mans d’altres els tradicionals atacs retòrics i els gestos teatrals d’enemistat. Com ha dit Mayweather explicant la seva inusual moderació, «aquest combat es ven sol».

Notícies relacionades

L'escola contra el carrer

Les jugadores del Barça es posen elles mateixes les medalles

Anticipant-se al que pue pugui passar després, experts com ara Greg Bishop, de Sports Illustrated (una revista que ha fet el que només fa amb el seu número de biquinis i ha donat als púgils la portada i la contraportada), creuen que l’únic pas possible de futur és un segon enfrontament entre tots dos. Mayweather, no obstant, sembla descartar-ho. Li queda només un combat a part del d’aquesta nit en el seu contracte amb Showtime i ha donat pistes que ho podria deixar. «Ja no hi disfruto realment com ho feia. S’ha convertit en un negoci –li deia aquesta setmana a The Washington Post–. Va ser divertit però he arribat a un punt que ho he superat, tot això».

Aquests debats i elucubracions queden per demà. Perquè aquesta nit toca saltar al ring, oferir espectacle i boxejar.