Laia Díez: "Corro millor de nit, sola, amb llamps i trons"

A l'ombra de campions com Kilian Jornet i Núria Picas sorgeixen altres portents. Amb prou feines fa un any que la Laia es dedica seriosament a les carreres d'ultraresistència a la muntanya (les ultra trail) i, a falta d'una prova puntuable, va primera en la categoria femenina de la Lliga Catalana. Un mèrit que comparteix amb la seva ajudant, Elisa Ruiz.

-La temporada va començar malament.

-Fatal. En la primera carrera, l'Ultra Trail de la Costa Daurada de l'abril, vaig notar una cosa estranya des del quilòmetre quatre, però el meu coco s'hi va entestar i vaig córrer els 86 restants amb un cruiximent fortíssim. Vaig arribar en segona posició, recolzant-me als pals. Al cap de dos dies estava ingressada amb un problema renal i hepàtic.

-Un mes després, la Trail Camí de Cavalls de Menorca li va anar encara pitjor.

 

-I això que sortia favorita, perquè l'any passat la vaig guanyar i vaig acabar tercera de la general. Però vaig córrer 50 quilòmetres amb vòmits. Em van injectar Primperan i no em va fer res. Quan faltaven 85 quilòmetres vaig abandonar.

-¿A què ve tant patiment?

 

-Compensa. A l'arribar a la meta la satisfacció personal és increïble. I abandonar és molt dur, però treus més coses positives de les derrotes que de les victòries perquè et fas més preguntes. Després de Camí de Cavalls vaig descobrir que l'únic que accepta el meu cos en aquestes curses és sèmola molt líquida. Perdia cinc quilos i ara en perdo dos.

-Això no pot ser sa.

-Aquestes carreres tan llargues no són gaire sanes, no. El teu cos es desgasta moltíssim, però no penso fer-ho més de quatre anys. De fet, si només fos pel físic plegaria de seguida. Al quilòmetre 30 ja et notes les articulacions, els quàdriceps, tot; als 50 t'apareix alguna rampa...

-La majoria abandonaríem per una mica de flat.

 

-És la ment la que treballa i et diu que sí que pots seguir. Pots estar desesperada, però al cap d'uns passos veus un prat verd i toques el cel amb els dits. Jo sempre necessito abraçar-me amb les persones que estimo, em donen una energia descomunal. Aquestes carreres m'han fet tenir una fortalesa mental brutal que em serveix en la vida quotidiana. Com més aprens a patir, més et superes.

-Després de l'entrebanc de l'inici de temporada ¿quan li comença a canviar la sort?

-A l'Ultra Trail Emmona, que és la prova més dura de tot el circuit: 100 quilòmetres i 8.500 de desnivell acumulat.

-Com pujar l'Everest corrent, vaja.

 

-Sí, i d'una tirada. L'Emmona va anar molt bé i la vaig guanyar; després va venir la Travessa Núria-Queralt, que també vaig guanyar, i la Buff  Epic Trail, que és la cursa més dura que he fet a la meva vida. Érem 123 corredors i vam acabar només 17, entre ells cinc dones. Crec que les dones tenim més capacitat de patir i això ens dóna avantatge.

-¿17 de 123? Quina escabetxada.

 

-Hi va haver dues tempestes terrorífiques. Però quan jo corro millor és de nit, totalment sola, amb llamps, trons i boira. Anava pujant la muntanya, completament xopa, escoltant els sons de la nit, i reia. ¡Era una sensació de llibertat, aventura i emoció tan gran!

-Ara expliqui la part menys bonica.

 

-En l'última pujada pensava que no podia. Estava esgotada, tenia una regla molt forta i no tirava. Veia la llum del refugi de lluny i em semblava que no arribava mai. Només volia plorar. Vaig parar i em vaig dir: «¿Segur que això fa falta?».

-¿Com se surt de moments així?

Notícies relacionades

La selecció sub 19 revalida el títol europeu amb una exhibició

Pina, Vicky López i Athenea segellen una remuntada notable

 

-Un noi que corria amb mi em va parlar: «Sí que pots, arribaràs a dalt i tocaràs el cel amb els dits, com tu dius sempre». Una altra vegada, arribant a un avituallament, li vaig dir al meu pare: «No sé pas per què ho faig, això». I ell em va contestar: «Perquè t'agrada». I tenia raó, és així de senzill. Als 4 anys ja me n'anava a córrer amb ell per la muntanya i a vuitè d'EGB ja tenia clar que faria la carrera d'educació física. Córrer per la muntanya és la meva vida, no ho faig per res ni per ningú.