La Santboiana, un degà etern

Al crit de «Ferro Sant Boi!» una il·lusionada afició animava el seu equip a fer possible el miracle d'entrar en el 'play-off', una quimera després d'un any d'agonia per esquivar el descens. Era l'última jornada de la fase regular i els fidels seguidors de la Unió Esportiva Santboiana (degà del rugbi espanyol, fundat el 1921) disfrutaven, per fi tranquils, veient el seu equip lluitar per les eliminatòries pel títol.

Diuen, no obstant, que la felicitat absoluta no existeix. Tampoc aquesta jornada per a la Santboiana, que no va poder amb l'Hermi El Salvador (14-26), segon classificat, i es va haver de conformar amb el vuitè lloc. No lluitaria per la Lliga, però la felicitat entre els seguidors era enorme. Una temporada més seguirien entre l'elit, el que correspon a un club de llegenda, un degà etern. 

«Es van lesionar dues peces molt importants de l'equip en el primer mes de competició», explica Antoni Gabarró, president del club, per justificar l'agonia del conjunt blau, especialment en la primera volta del campionat, i «la tensa situació» generada al constatar que el descens era una possibilitat més que real. 

El punt d'inflexió 

No obstant, l'arribada de dos reforços, el neozelandès Matenga Baker i el tongà Tapu Apikotoa, va donar la consistència i el geni necessaris a l'equip, que va entrar a la via del triomf segellant una «molt bona segona volta», fins al punt d'optar a la sisena plaça que donava opció a lluitar pel títol. A diferència d'altres clubs que en els últims anys han invertit molts diners a confeccionar una plantilla guanyadora, la Santboiana es nodreix del seu amor pel rugbi, per Sant Boi i per la seva pròpia història. «Ens recolzem en una estructura amateur de voluntariat, viable econòmicament, que treballa amb 300 jugadors» de totes les edats, explica orgullós Gabarró. 

«La Santboiana concep el rugbi com a forma de vida», afegeix el dirigent, una filosofia de valors perfecta per formar els joves. La tradició i passió transmesa al llarg de generacions es palpa també a la ciutat. «Sant Boi, Bressol del Rugbi», es pot llegir al monument al rugbi situat en una de les rotondes de Sant Boi de Llobregat, que posa de manifest la tradició familiar que nodreix el club i que té el seu origen el 1921, quan Baldiri Aleu, fundador de l'entitat, llavors acabat d'arribar de França, va portar un meló de cuir i una vestimenta blava (en homenatge al Perpinyà, que té la seva segona equipació d'aquest color com a tribut als soldats francesos caiguts a la primer guerra mundial, que vestien igual). 

Efectes de la globalització 

Formar jugadors «des del bressol» segueix sent la raó de ser de la UES, que el 2021 complirà 100 anys. Per això Gabarró s'aferra il·lusionat al planter, «per arribar a tan assenyalada data amb una plantilla formada per jugadors de casa o del seu entorn». Joan Snuggles Ferrer, cap de desenvolupament de l'entitat, explica: «L'escola de la Santboiana, que és de principis dels anys 50, està principalment formada per gent de Sant Boi o de la immigració, sobretot extremenys i andalusos. Ara, també tenim gent de la Xina, Irlanda, Geòrgia i França». 

Notícies relacionades

Un Barça salvatge obre una nova era

La perillosa addicció a les remuntades

Les futures estrelles tenen on mirar, llegendes del club que marquen el camí a seguir com els exjugadors Alberto Malo (18 anys al club i 74 vegades internacional amb Espanya), Jordi Dorca, Héctor Massoni o Isidre Oller. 

La UES no serà, a partir de la pròxima temporada, l'únic referent del rugbi català en Divisió d'Honor després del recent ascens del Barça. Però un crit únic i intransferible seguirà ressonant sense defallir: «Ferro, Sant Boi».